23 d'Abril. Diada de Sant Jordi i Barcelona s'ha despertat millor que mai. Un sol radiant s'apodera de tots nosaltres. El canvi de vestuari encara d'hivern a un d'estiu sembla ser que serà una opció molt encertada. Com cada any, els carrers s'omplen de gent a la recerca d'un llibre, d'una rosa o de la signatura d'alguns escriptors. Els llibreters i els floristes es freguen les mans ja que la major part de les vendes es concentren en avui.
Camí a la parada de metro de Liceu, una jove que no deu tenir més de 20 anys, m'ofereix comprar-li una rosa però l'ha rebutjo perquè encara aquestes hores del dia tinc l'esperança de que algú me la regalarà, en fi anem per feina. A barraca que se'n diu. L'objectiu de la jornada és posar-me al dia sobre el futur dels llibres digitals. Cada cop està agafant més força. Malgrat que ningú assegura l'èxit d'aquest invent tant revolucionari, que en d'altres països no ha acabat de funcionar i és que canviar un hàbit tan antic com és la lectura, és molt complicat. De moment encara s'està perfeccionant l'accés als llibres digitals. Només pots fer-ho descarregan-te els llibres des de l'ordinador a través de pàgines webs especialitzades i passar-les al llibre electrònic a través de les targetes USB, igual que la música. La qüestió és: es rivalitzarà amb el paper tradicional o són gèneres complementaris? L'hi pregunto a l'Eloi Vila, escriptor i periodista que ha publicat recentment “ El año del señor”: “ Crec que són complementaris, hi haurà un tipus de producte que el voldràs tenir en paper i d'altres que per una qüestió de preu, aprofitaràs per llegir-ho en format digital”, declara.
Paral.lelament, existeix l'Edi.cat, una xarxa d'editors independents catalans que impulsen un projecte de llibres digitals en català amb la venda electrònica de llibres digitals, lectors digitals o e-reader on hi caben centenars de llibresm oscil.len entre els 200 i 600 euros. En aquest dia tan especial també volen tenir protagonisme. Han instal.lat una paradeta a la Rambla Catalunya. Un dels nois de darrere del mostrador fa una breu declaració: “El 2 d'Abril vam començar la venda d'exemplars a través de la xarxa i ja hem venut moltíssims. El preu de venda és a partir 12 euros", afirma. Segueix la seva intervenció amb to enèrgic. “ I avui em venut 6 llibres. El col.leccionista de fades (Bromera), La cuinera catalana (Cossetània) i Yes, You Can”. A més, 11 llibreries de Barcelona ofereixen la possibilitat de compra d'aquests llibres. Però realment, serà aquesta la nova manera d'entendre la lectura en un futur? Per comoditat o pel simple fet de poder-te descarregar un llibre a qualsevol hora i tenir molts, em pregunto, quantitat és sinònim de qualitat? I el plaer de fullejar un llibre, on estarà?
miércoles, 29 de abril de 2009
domingo, 26 de abril de 2009
"La Criolla", local de vici.
Barcelona. Barri xino. Entrant a mitjanit, és hora de començar la festa. Caminem pels carrerons estrets i finalment ens duen a un gairebé sense llum. Tot són blocs de pisos vells i pel que podem comprovar, la “Barcelona, posa't neta” està de vaga. És diu carrer del Cid. Diuen que es bastant conegut perquè allà es troba el pub més popular de la capital, “la Criolla. El seu cartell vermellós ens dóna la benvinguda a un local de vici. Lloc de trobada de la faràndula, dels marinerets i de les dones disposades les 24 hores a “fer senyors”. La forta curiositat ens porta a entrar. El local era una antiga fàbrica de teixits i ara es convertit en un lloc de dones exhuberants i gays. Ells, venen del bar just del davant “Cal Sagristà”.
Les antigues columnes de ferro que vestien la fàbrica són substituïdes per unes palmeres tropicals i el soroll de les màquines de teixir per el de vasos i una música a tot drap.
Entre la multitud de la gent i el xivarri, les prostitutes s'endinsen a fer els seus balls sensuals i els homes ben repentinats o alguns estrangers afamats, començen el seu joc brut. Les utilitzen per una estona i quan ja queden satisfets se'n tornen a casa. Així funciona la cosa, entregues el teu cos a canvi de diners. La Marisol, és una d'elles. Té la cara marcada per una cicatriu i ens explica que va ser obra mestra del seu company.
Però el vici i la mala vida acaba quan arribant a l'alba es tanquen les portes del local fins a l'endemà. Ha arribat l'hora de marxar-nos i el carrer del Cid torna a la normalitat. Només per unes hores.
Les antigues columnes de ferro que vestien la fàbrica són substituïdes per unes palmeres tropicals i el soroll de les màquines de teixir per el de vasos i una música a tot drap.
Entre la multitud de la gent i el xivarri, les prostitutes s'endinsen a fer els seus balls sensuals i els homes ben repentinats o alguns estrangers afamats, començen el seu joc brut. Les utilitzen per una estona i quan ja queden satisfets se'n tornen a casa. Així funciona la cosa, entregues el teu cos a canvi de diners. La Marisol, és una d'elles. Té la cara marcada per una cicatriu i ens explica que va ser obra mestra del seu company.
Però el vici i la mala vida acaba quan arribant a l'alba es tanquen les portes del local fins a l'endemà. Ha arribat l'hora de marxar-nos i el carrer del Cid torna a la normalitat. Només per unes hores.
miércoles, 22 de abril de 2009
Un contra un? Ja no existeix.
A les banlieues i a les quartiers sensibles (barris sensibles) de França, es protagonitza diàriament escenes de violència i delincuència. És el pa de cada dia. Les confrontacions amb diferents grups organitzats, amb bandes.
Però què és una banda? Al barri de l'Europa de la ciutat de Aulnay-sous-Bois, Kayo un noi de 17 anys ens explica que una banda és “una gran paraula, un grup de persones que s'ajunten de forma natural”. Per donar-nos un exemple, retrata l'última discussió que va tenir a la seva escola. “ Un tio em va parlar malament, al principi ens barallavem dos contra dos, després quatre contra quatre i finalment vint contra vint. Ja no existeix l'un contra un”.
Nombrosos municipis de la Ille-de-France també pateixen aquests enfrontaments constants, és el cas del municipi de Gagny. El 10 de Març, una vintena de joves que anaven armats i encaputxats van entrar a l'escola Jean-Baptiste-Clément i van atacar a un jove d'una altra banda.
Paral.lelament Aulnay-sous-Bois ha iniciat un projecte urbà que porta el nom "d'Antena de Joventut”. L'objectiu és unir treballadors socials, policíes i ciutadans per posar punt i final aquests conflictes entre aquestes bandes, “Le Gros Saule” i “Le Mitry”. Kayo ens dóna la seva opinió “No sé realment que ha passat entre aquests grups però no són històries nostres, són més que un gueto”.
Més que un fenòmen de bandes, l'alcalde d'Aulnay-sous-Bois i els educadors socials prefereixen utilitzar el terme “d'adolescents sense escolarització”. Un dels treballadors socials ens explica que “abans d'intentar comprendre perquè un noi entra en un grup d'aquest tipus, hem de saber primer els factors els quals faciliten l'entrada a una banda. És a dir quina funció fan els pares o perquè no van a l'escola...”
La principal qüestió i repte per a la regió d'Ille de France, és l'arribada de l'UTEQ (Unitat territorial de Barri). Porten un any esperant que aquests futurs successors de la policía local posin ordre a tot aquest aldarull social que si més no ja no lluiten “un contra un” sinó que ho fan "vint contra vint".
Però què és una banda? Al barri de l'Europa de la ciutat de Aulnay-sous-Bois, Kayo un noi de 17 anys ens explica que una banda és “una gran paraula, un grup de persones que s'ajunten de forma natural”. Per donar-nos un exemple, retrata l'última discussió que va tenir a la seva escola. “ Un tio em va parlar malament, al principi ens barallavem dos contra dos, després quatre contra quatre i finalment vint contra vint. Ja no existeix l'un contra un”.
Nombrosos municipis de la Ille-de-France també pateixen aquests enfrontaments constants, és el cas del municipi de Gagny. El 10 de Març, una vintena de joves que anaven armats i encaputxats van entrar a l'escola Jean-Baptiste-Clément i van atacar a un jove d'una altra banda.
Paral.lelament Aulnay-sous-Bois ha iniciat un projecte urbà que porta el nom "d'Antena de Joventut”. L'objectiu és unir treballadors socials, policíes i ciutadans per posar punt i final aquests conflictes entre aquestes bandes, “Le Gros Saule” i “Le Mitry”. Kayo ens dóna la seva opinió “No sé realment que ha passat entre aquests grups però no són històries nostres, són més que un gueto”.
Més que un fenòmen de bandes, l'alcalde d'Aulnay-sous-Bois i els educadors socials prefereixen utilitzar el terme “d'adolescents sense escolarització”. Un dels treballadors socials ens explica que “abans d'intentar comprendre perquè un noi entra en un grup d'aquest tipus, hem de saber primer els factors els quals faciliten l'entrada a una banda. És a dir quina funció fan els pares o perquè no van a l'escola...”
La principal qüestió i repte per a la regió d'Ille de France, és l'arribada de l'UTEQ (Unitat territorial de Barri). Porten un any esperant que aquests futurs successors de la policía local posin ordre a tot aquest aldarull social que si més no ja no lluiten “un contra un” sinó que ho fan "vint contra vint".
lunes, 20 de abril de 2009
Marylin Monroe, de ficció a realitat.
El llibre Música para camaleones, de Truman Capote inclou un excel.lent retrat de la musa nord-americana, Marylin Monroe.
Sensual, “femme fatale”, atrevida i segura de si mateixa, així és com molts de nosaltres veiem a l’actriu que va triomfar sobre els escenaris d’arreu del món durant anys. Però el cert, és que després de llegir aquest retrat, la percepció canvia. La imatge queda trencada per una dona innocent, insegura, superficial i banal.
L’inici del retrat, es situa al funeral de la senyora Collier, una actriu anglesa que va descubrir a la Marylin i que la va descriure com una “adorable criatura”. Aquell matí d’abril de 1955, va servir d’excusa perquè Capote i Marylin passessin un dia junts amb la clara voluntat del periodista de saber els seus secrets més íntims. Capote, a través del diàleg capta indiscutiblement l’essència de la personalitat de Marylin. “TC: Estás muy bien. Marylin (mordisqueándose una uña roida ya hasta el final): ¿ Estás seguro? Es que estoy tan nerviosa.¿ Dónde está el lavabo? Si pudiera ir un momentito…”
De l’església com a punt de trobada a un restaurant xinés de la 2ª avinguda de Nova York. Capote convida a la Marylin a unes copes de champagne. L’autor acaba aconseguint la transferència i la confiança de l’actriu quan li confessa que manté una relació amb l’escriptor, Arthur Miller. “Marylin: Si hablas de esto, te mato. Haré que te liquiden. Conozco un par de tipos que me harían gustosos este favor. TC: No lo pongo en duda ni por un momento.”
La Marylin decideix acabar el dia al moll de South Street. La silueta de Brooklyn a l’altre banda del mar i les gavines que dibuixaven suaument l’horitzó van portar a l'actriu a confiar-li al periodista com realment la descriuria, si algú li preguntés. “(El seu to era inoportú, burlesc, però també greu: volia una resposta sincera”). La resposta de l’autor a la diva de l’erotisme va ser genial i totalment eficaç:" TC: Diría que eres una adorable criatura".
Sensual, “femme fatale”, atrevida i segura de si mateixa, així és com molts de nosaltres veiem a l’actriu que va triomfar sobre els escenaris d’arreu del món durant anys. Però el cert, és que després de llegir aquest retrat, la percepció canvia. La imatge queda trencada per una dona innocent, insegura, superficial i banal.
L’inici del retrat, es situa al funeral de la senyora Collier, una actriu anglesa que va descubrir a la Marylin i que la va descriure com una “adorable criatura”. Aquell matí d’abril de 1955, va servir d’excusa perquè Capote i Marylin passessin un dia junts amb la clara voluntat del periodista de saber els seus secrets més íntims. Capote, a través del diàleg capta indiscutiblement l’essència de la personalitat de Marylin. “TC: Estás muy bien. Marylin (mordisqueándose una uña roida ya hasta el final): ¿ Estás seguro? Es que estoy tan nerviosa.¿ Dónde está el lavabo? Si pudiera ir un momentito…”
De l’església com a punt de trobada a un restaurant xinés de la 2ª avinguda de Nova York. Capote convida a la Marylin a unes copes de champagne. L’autor acaba aconseguint la transferència i la confiança de l’actriu quan li confessa que manté una relació amb l’escriptor, Arthur Miller. “Marylin: Si hablas de esto, te mato. Haré que te liquiden. Conozco un par de tipos que me harían gustosos este favor. TC: No lo pongo en duda ni por un momento.”
La Marylin decideix acabar el dia al moll de South Street. La silueta de Brooklyn a l’altre banda del mar i les gavines que dibuixaven suaument l’horitzó van portar a l'actriu a confiar-li al periodista com realment la descriuria, si algú li preguntés. “(El seu to era inoportú, burlesc, però també greu: volia una resposta sincera”). La resposta de l’autor a la diva de l’erotisme va ser genial i totalment eficaç:" TC: Diría que eres una adorable criatura".
viernes, 17 de abril de 2009
Manuel Márquez, entre l'esperança i la resignació.
Manuel Márquez és un exreclús del centre penitenciari Quatre Camins que acaba de complir 27 anys. Condemnat per narcotràfic a 6 anys de presó. Només n'ha complert 4, però per bona conducta gaudeix d'un règim condicional. A més, per mantenir aquestes condicions penitenciàries, ha de presentar-se periòdicament a la presó i acollir-se a la formació d'inserció sociolaboral que li ofereix el CIRE (Centre d'Iniciatives per la Reinserció).
Aquesta és una empresa pública adscrita al Departament de Justícia, que té com a objectiu fonamental la reinserció laboral a través de la formació professional i el treball productiu. És un pont entre el món penitenciàri i el laboral, sovint difícil de creuar per exreclusos.
El Manuel, explica la seva experiència presidiària. Els primers 4 mesos a Quatre Camins van ser molt durs, ell era un nen, afirma. Volia ser un kie (en argot penitenciari, dit del reclús o reclusos que tenen certa autoritat en el seu entorn. Autoritat aconseguida molts cops amb violència i agressivitat). El temps, diu el va posar al seu lloc. Relata pausadament, pensant cada paraula: Quatre anys passen ràpid si vius amb la família, amb la novia, els germans, els col.legues. Si tens llibertat. Però no entre quatre parets. Cada dia el mateix, sempre amb el neguit a sobre, la mateixa merda (…). A poc a poc, Márquez, va abandonar les actituds del carrer. Va començar a col.laborar amb la revista Trobades Casuals i la revista Peatones, feta per interns de Quatre Camins. Les dues publicacions són una iniciativa que pretén ser una eina d'interacció social a base de temes d'interès dels presos. Poden publicar-hi articles de caire periodístic, poemes, dibuixos, reflexions, etc. Acostumen també a entrevistar personatges públics de l'exterior, fet que possibilita si més no, un diàleg profitós amb ciutadans no reclusos.
Intento esbrinar si segueix consumint a dia d'avui. S'entristeix. Explica que la seva vinculació amb el tràfic de drogues va ser culpa del seu pare. El meu pare ja traficava i jo de ben jove ja ho sabia. És el que veia a casa, el que sempre he mamat (…) quan em van enganxar (el pare) amb 12 anys amb una “xina” es va posar a riure, i me la va prendre. Se la va quedar ell. Al cap d'uns anys, quan ell tenia 16, el pare els va abandonar i al complir la majoria d'edat, va començar a consumir heroïna. Sent consumidor i traficant el va portar a ingressar a la presó. Ara que li queden només dos anys, el principal repte per al Manuel és integrar-se de nou a la societat, es troba actualment en un procès d'inserció sociolaboral però la realitat és que no és gens fàcil perquè només un 30% ho aconsegueix.
La inserció social i laboral, per tant és un procès complex, dinàmic i multifactorial que facilita la possibilitat de les persones que es troben en risc d'exclusió social es puguin integrar de nou a la societat amb ajuda d'inseridors professionals.
Li recordo la pregunta de fa uns minuts (si segueix consumint a dia d'avui). Abaixa la mirada. Silenci. Sí, diu finalment resignat. Però no com abans. Abans vivia per la droga. Ara intento que la droga em deixi viure, però no la puc deixar. No del tot.
Aquesta és una empresa pública adscrita al Departament de Justícia, que té com a objectiu fonamental la reinserció laboral a través de la formació professional i el treball productiu. És un pont entre el món penitenciàri i el laboral, sovint difícil de creuar per exreclusos.
El Manuel, explica la seva experiència presidiària. Els primers 4 mesos a Quatre Camins van ser molt durs, ell era un nen, afirma. Volia ser un kie (en argot penitenciari, dit del reclús o reclusos que tenen certa autoritat en el seu entorn. Autoritat aconseguida molts cops amb violència i agressivitat). El temps, diu el va posar al seu lloc. Relata pausadament, pensant cada paraula: Quatre anys passen ràpid si vius amb la família, amb la novia, els germans, els col.legues. Si tens llibertat. Però no entre quatre parets. Cada dia el mateix, sempre amb el neguit a sobre, la mateixa merda (…). A poc a poc, Márquez, va abandonar les actituds del carrer. Va començar a col.laborar amb la revista Trobades Casuals i la revista Peatones, feta per interns de Quatre Camins. Les dues publicacions són una iniciativa que pretén ser una eina d'interacció social a base de temes d'interès dels presos. Poden publicar-hi articles de caire periodístic, poemes, dibuixos, reflexions, etc. Acostumen també a entrevistar personatges públics de l'exterior, fet que possibilita si més no, un diàleg profitós amb ciutadans no reclusos.
Intento esbrinar si segueix consumint a dia d'avui. S'entristeix. Explica que la seva vinculació amb el tràfic de drogues va ser culpa del seu pare. El meu pare ja traficava i jo de ben jove ja ho sabia. És el que veia a casa, el que sempre he mamat (…) quan em van enganxar (el pare) amb 12 anys amb una “xina” es va posar a riure, i me la va prendre. Se la va quedar ell. Al cap d'uns anys, quan ell tenia 16, el pare els va abandonar i al complir la majoria d'edat, va començar a consumir heroïna. Sent consumidor i traficant el va portar a ingressar a la presó. Ara que li queden només dos anys, el principal repte per al Manuel és integrar-se de nou a la societat, es troba actualment en un procès d'inserció sociolaboral però la realitat és que no és gens fàcil perquè només un 30% ho aconsegueix.
La inserció social i laboral, per tant és un procès complex, dinàmic i multifactorial que facilita la possibilitat de les persones que es troben en risc d'exclusió social es puguin integrar de nou a la societat amb ajuda d'inseridors professionals.
Li recordo la pregunta de fa uns minuts (si segueix consumint a dia d'avui). Abaixa la mirada. Silenci. Sí, diu finalment resignat. Però no com abans. Abans vivia per la droga. Ara intento que la droga em deixi viure, però no la puc deixar. No del tot.
miércoles, 15 de abril de 2009
El Papa Juan Pablo II viaja a Siria con un mensaje de paz.
Avantítol: Visita histórica de Juan Pablo II a Oriente Medio.
Subtitular1: El Pontífice hizo un llamamiento a favor de la paz entre Israel y Palestina.
Subtitular2: Por primera vez en la historia, el Papa pisará una mezquita.
El Papa Juan Pablo II, aterrizó ayer en Damasco procedente de Grecia en una visita histórica de 4 días. El próposito del Papa en su primer discurso fue un llamamiento a favor de la paz en Oriente Medio. “La paz solo se alcanzará cuando exista un nuevo modo de comprensión y respeto entre los pueblos de la zona”, afirmó.
Fue recibido por el presidente de Siria, Bachar Asad, por los patriarcas de todas las isglesias cristianas y por centenares de niños con pancartas aclamando el clásico “Viva el Papa”.
“Vengo como peregrino de fe”, éstas fueron las primeras palabras al presidente de Siria tras hacer un recorrido por la historia del país y resaltar la influencia del Islam, dijo que los musulmanes y los cristianos tienen que proclamar al mundo que el nombre de Dios “es un imperativo de paz”. Así mismo, Bachar Asad que lo acogió cordialmente y safisfecho, pidió al Pontífice que rece por la “paz justa” en Oriente Medio para terminar con el “sufrimiento de los palestinos bajo la ocupación israelí”.
El viaje de Juan Pablo II se centra especialmente en dos lugares. La visita que realizará mañana por primera vez en la historia a la mezquita de los Omeyas, ubicada en el corazón de Damasco, junto con el mufti (la maxima autoridad musulmana) de Siria, el jeque Amed Cataro, aunque rezarán por separado debido a la polémica generada desde los países del Golfo Pérsico. Y la llegada del Pontífice el próximo lunes, a la localidad de Quneitra, en los altos del Golán, que fue destruida por las tropas israelíes durante la “Guerra de los seis días”, de 1967. Ésta última, será una oportunidad única para que Síria presente su versión del conflicto con Israel.
Subtitular1: El Pontífice hizo un llamamiento a favor de la paz entre Israel y Palestina.
Subtitular2: Por primera vez en la historia, el Papa pisará una mezquita.
El Papa Juan Pablo II, aterrizó ayer en Damasco procedente de Grecia en una visita histórica de 4 días. El próposito del Papa en su primer discurso fue un llamamiento a favor de la paz en Oriente Medio. “La paz solo se alcanzará cuando exista un nuevo modo de comprensión y respeto entre los pueblos de la zona”, afirmó.
Fue recibido por el presidente de Siria, Bachar Asad, por los patriarcas de todas las isglesias cristianas y por centenares de niños con pancartas aclamando el clásico “Viva el Papa”.
“Vengo como peregrino de fe”, éstas fueron las primeras palabras al presidente de Siria tras hacer un recorrido por la historia del país y resaltar la influencia del Islam, dijo que los musulmanes y los cristianos tienen que proclamar al mundo que el nombre de Dios “es un imperativo de paz”. Así mismo, Bachar Asad que lo acogió cordialmente y safisfecho, pidió al Pontífice que rece por la “paz justa” en Oriente Medio para terminar con el “sufrimiento de los palestinos bajo la ocupación israelí”.
El viaje de Juan Pablo II se centra especialmente en dos lugares. La visita que realizará mañana por primera vez en la historia a la mezquita de los Omeyas, ubicada en el corazón de Damasco, junto con el mufti (la maxima autoridad musulmana) de Siria, el jeque Amed Cataro, aunque rezarán por separado debido a la polémica generada desde los países del Golfo Pérsico. Y la llegada del Pontífice el próximo lunes, a la localidad de Quneitra, en los altos del Golán, que fue destruida por las tropas israelíes durante la “Guerra de los seis días”, de 1967. Ésta última, será una oportunidad única para que Síria presente su versión del conflicto con Israel.
viernes, 3 de abril de 2009
D'Holanda a Itàlia. De Mastricht a Milà. La febre del col.leccionisme s'estén per tota Europa. Després de l'èxit de l'edició de Tefaf (l'exposició d'art més cèlebre de tot el món) que va finalitzar el passat 22 de març a Mastricht, Milà obre les portes a “Col.leccions d'Art” del dia 1 fins al diumenge 5 d'abril.
El format de l'exposició és bastant similar al de Tefaf, al voltant d'unes 50 galeries seleccionades per un comitè d'experts d'alt nivell, presenten unes obres en les quals tenen un denominador comú que és la qualitat. Aquesta qualitat queda reflectida tan en obres antigues com contemporànies i ja a la jornada de portes obertes, el passat 31 de març, els col.leccionistes, crítics i acadèmics d'art van indicar que aquesta segona edició es presenta com una exhibició d'alt nivell del comerç i la cultura i a més a més com un repte per satisfer les expectatives d'una audiència ara més que mai, precisa i rigurosa.
Entre les obres més reconegudes, podem trobar-hi les grans obres mestres de la Natura Morta com els pintors espanyols Juan Van der Hamen o Francisco de Zurbarán i els italians Bartolomeo Cavarozzi i Michelangelo Cerquozzi. La proposta de la galeria “Maison d'Art” és una arquitectura “ capriccio” de Bernardo Belloto i la de l'antiquari Domenico Piva, el pintor Julien de Parme amb l'obra “Amore in piedi mentre lancia una freccia” de 1762. Els pintors italians del segle XVII també són representats amb el “Giardino” del genovès Bernardo Strozzi (Casa de les Arts) i un Guido Reni amb “la Verge en oració” de la (Galeria Sarti). Destaca la presència de l'art flamenc amb Gerrit Van Honthorst de la (Galeria Fabio M.Megni) i per tot aquell públic que està interessat en mobles de disseny, la Galeria Daniela Balzaretti és exemplar en decoració d'objectes d'art.
Sens subte, una exposició que posa de manifest que el mercat de l'art continua viu i que els grans col.leccionistes aposten per obres de gran qualitat amb un únic objectiu: posar-se a l'alçada de la Tefaf.
El format de l'exposició és bastant similar al de Tefaf, al voltant d'unes 50 galeries seleccionades per un comitè d'experts d'alt nivell, presenten unes obres en les quals tenen un denominador comú que és la qualitat. Aquesta qualitat queda reflectida tan en obres antigues com contemporànies i ja a la jornada de portes obertes, el passat 31 de març, els col.leccionistes, crítics i acadèmics d'art van indicar que aquesta segona edició es presenta com una exhibició d'alt nivell del comerç i la cultura i a més a més com un repte per satisfer les expectatives d'una audiència ara més que mai, precisa i rigurosa.
Entre les obres més reconegudes, podem trobar-hi les grans obres mestres de la Natura Morta com els pintors espanyols Juan Van der Hamen o Francisco de Zurbarán i els italians Bartolomeo Cavarozzi i Michelangelo Cerquozzi. La proposta de la galeria “Maison d'Art” és una arquitectura “ capriccio” de Bernardo Belloto i la de l'antiquari Domenico Piva, el pintor Julien de Parme amb l'obra “Amore in piedi mentre lancia una freccia” de 1762. Els pintors italians del segle XVII també són representats amb el “Giardino” del genovès Bernardo Strozzi (Casa de les Arts) i un Guido Reni amb “la Verge en oració” de la (Galeria Sarti). Destaca la presència de l'art flamenc amb Gerrit Van Honthorst de la (Galeria Fabio M.Megni) i per tot aquell públic que està interessat en mobles de disseny, la Galeria Daniela Balzaretti és exemplar en decoració d'objectes d'art.
Sens subte, una exposició que posa de manifest que el mercat de l'art continua viu i que els grans col.leccionistes aposten per obres de gran qualitat amb un únic objectiu: posar-se a l'alçada de la Tefaf.
jueves, 2 de abril de 2009
USA i Rusia, anuncian nuevos acuerdos de desarme nuclear
avantítol: Las vísperas al G20
Subtítol1: Barack Obama i Dmitri Mdvédev, abren negociaciones sobre armas estratégicas.
Subtítol2: El presidente americano dejará atrás la tensión de la era de Bush con una visita a Rusia el próximo julio.
El presidente Barack Obama ha acordado junto con su compañero ruso, Dmitri Medvédev en la víspera del G-20 en Londres, reabrir negociaciones para llegar a un nuevo acuerdo sobre el desarme nuclear. Los resultados de las conversaciones, se conoceran en julio cuando Obama visite Rusia a invitacion de Medvédev.
El presidente Barack Obama ha acordado junto con su compañero ruso, Dmitri Medvédev en la víspera del G-20 en Londres, reabrir negociaciones para llegar a un nuevo acuerdo sobre el desarme nuclear. Los resultados de las conversaciones, se conoceran en julio cuando Obama visite Rusia a invitacion de Medvédev.
La era de tensiones, protagonizada por sus precedesores, Vladimir Putin y George Bush, parece haber quedado atrás. El nuevo jefe de la Casa Blanca considera que tanto Estados Unidos como Rusia estarán en una posición más favorable para reforzar el tratado de no proliferación de armas nucleares si reducen sus propios arsenales.
“Estamos haciendo grandes progresos”, indicó Obama en la reunión celebrada en la capital británica. Las autoridades rusas consideran que el pacto de ayer sienta las bases de nuevos progresos en otras áreas de la relación bilateral. “Después de esta reunión, veo el futuro de nuestras relaciones con optimismo”, declaró Medvédev.
La esencia del comunicado que han escrito los dos jefes de estado, es alcanzar un nuevo acuerdo sobre la limitación de arsenales antes de que se expire, el actual Tratado para la Reducción y Limitación de Armas Ofensivas Estratégicas (START). El nuevo START buscará la seguridad de ambas partes y la estabilidad de las fuerzas estratégicas ofensivas de los dos países.
Pero a diferencia de ellos, Nicolás Sarkozy se ha mostrado instatisfecho con este acuerdo: “el texto sobre el que han acordado no gusta ni a Francia ni a Alemania. Si no hay un resultado concreto, habrá una silla vacía”, concluyó.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)