Manuel Márquez, entre l'esperança i la resignació.

Manuel Márquez és un exreclús del centre penitenciari Quatre Camins que acaba de complir 27 anys. Condemnat per narcotràfic a 6 anys de presó. Només n'ha complert 4, però per bona conducta gaudeix d'un règim condicional. A més, per mantenir aquestes condicions penitenciàries, ha de presentar-se periòdicament a la presó i acollir-se a la formació d'inserció sociolaboral que li ofereix el CIRE (Centre d'Iniciatives per la Reinserció).
Aquesta és una empresa pública adscrita al Departament de Justícia, que té com a objectiu fonamental la reinserció laboral a través de la formació professional i el treball productiu. És un pont entre el món penitenciàri i el laboral, sovint difícil de creuar per exreclusos.

El Manuel, explica la seva experiència presidiària. Els primers 4 mesos a Quatre Camins van ser molt durs, ell era un nen, afirma. Volia ser un kie (en argot penitenciari, dit del reclús o reclusos que tenen certa autoritat en el seu entorn. Autoritat aconseguida molts cops amb violència i agressivitat). El temps, diu el va posar al seu lloc. Relata pausadament, pensant cada paraula: Quatre anys passen ràpid si vius amb la família, amb la novia, els germans, els col.legues. Si tens llibertat. Però no entre quatre parets. Cada dia el mateix, sempre amb el neguit a sobre, la mateixa merda (…). A poc a poc, Márquez, va abandonar les actituds del carrer. Va començar a col.laborar amb la revista Trobades Casuals i la revista Peatones, feta per interns de Quatre Camins. Les dues publicacions són una iniciativa que pretén ser una eina d'interacció social a base de temes d'interès dels presos. Poden publicar-hi articles de caire periodístic, poemes, dibuixos, reflexions, etc. Acostumen també a entrevistar personatges públics de l'exterior, fet que possibilita si més no, un diàleg profitós amb ciutadans no reclusos.

Intento esbrinar si segueix consumint a dia d'avui. S'entristeix. Explica que la seva vinculació amb el tràfic de drogues va ser culpa del seu pare. El meu pare ja traficava i jo de ben jove ja ho sabia. És el que veia a casa, el que sempre he mamat (…) quan em van enganxar (el pare) amb 12 anys amb una “xina” es va posar a riure, i me la va prendre. Se la va quedar ell. Al cap d'uns anys, quan ell tenia 16, el pare els va abandonar i al complir la majoria d'edat, va començar a consumir heroïna. Sent consumidor i traficant el va portar a ingressar a la presó. Ara que li queden només dos anys, el principal repte per al Manuel és integrar-se de nou a la societat, es troba actualment en un procès d'inserció sociolaboral però la realitat és que no és gens fàcil perquè només un 30% ho aconsegueix.
La inserció social i laboral, per tant és un procès complex, dinàmic i multifactorial que facilita la possibilitat de les persones que es troben en risc d'exclusió social es puguin integrar de nou a la societat amb ajuda d'inseridors professionals.

Li recordo la pregunta de fa uns minuts (si segueix consumint a dia d'avui). Abaixa la mirada. Silenci. Sí, diu finalment resignat. Però no com abans. Abans vivia per la droga. Ara intento que la droga em deixi viure, però no la puc deixar. No del tot.