Bolonya, de tots colors

En un partit polític hi ha diverses tonalitats cromàtiques que van desde el negre fins al blanc passant pel gris. Els polítics que són del color negre són els que tenen les idees més radicals, més extremistes i els polítics que són del color blanc són els moderats, els pacífics, per dir-ho d'alguna manera. Doncs exactament passa el mateix amb els estudiants de les universitats públiques. Davant de la implantació del Pla Bolonya poden adoptar diverses postures: Pro-Bolonya, Anti-Bolonya o els partidaris de “No sabe, no contesta”. En el grup Anti-Bolonya hi ha una àmplia gamma cromàtica. Estudiants que s'oposen a aquest anomenat “Espai Europeu d'Educació Superior” però que volen assistir a les classes per tal de no perdre els 800-1000 euros que paguen anualment. Estudiants que s'aprofiten de la situació per fer campana i deixar que els altres fagin o els estudiants que opten per l'acció directa, els que desde fa 4 mesos han ocupat les facultats de la UB, UPF o la UAB, els que s'han mobilitzat fent manifestacions i diverses protestes i els que boicotegen als companys per no anar a classe. Aquests són els del color negre.

Però què no saben que ocupar una universitat és imposar? I què imposar, molts cops significa reprimir? Què no se n'adonen que també utilizen la violència com a arma quan es preparen amb piquets, martells i fins i tot matalassos per atacar als mossos? M'indigna pensar que dins d'aquest col.lectiu hi hagi joves que ni tan sols són universitaris, que estiguin en un estat d'èxtasi pur i que deixin anar tota la seva ràbia continguda pegant pals a tothom que sel's hi passa per davant. M'indigna el fet que portin una pancarta que posi “Facultat tancada pel pensament obert”. Pensament obert és no deixar que els altres alumnes que no estan d'acord amb la seva posició, puguin anar a la biblioteca sense trobar-se pel mig un noi ple d'arracades i amb rastes liant-se un porro i amb la música a tot drap?

Potser si que comparteixo amb el col.lectiu Anti-Bolonya, i més concretament amb els que són del color negre que la batalla campal del 18 de març, em va encendre igual que a ells, que les accions policials van ser desproporcionades, però quedar-se només amb la imatge del mosso amb la porra i comparar-los amb els grisos franquistes és sinònim de molt poca intel.ligència. S'ha de fer l'esforç d'anar més enllà dels fets. Ni els mossos són uns monstres ni els estudiants són uns angelets.

Titulars...

Titular: De nou a Sant Pol
Avantítol: L'arribada del bon temps ha fet possible una primera escapada a la platja.
Subtítol1: Els meus amics i jo vam agafar la barca per donar un passeig per la mar.
Subtítol2: Vaig aprofitar per anar a dinar a casa el meu pare

Titular: Ahir vaig menjar empanadilles
Avantítol:La meva iaia feia molt temps que no cuinava el meu plat preferit.
Subtítol1:Van quedar-li boníssimes i vaig voler repetir
Subtítol2:El meu avi, la Laura i jo vam felicitar a l'àvia pel menjar.

"El Saviano català"

Potser perquè es tractava d'una de les conferències més interessants d'aquest any, sobretot per motius personals, vaig sentar-me a primera fila. L'absència d'en Xavier Vinader em va provocar durant uns instants cert desencant, era l'únic conferenciant que tenia una vaga idea a què es dedicava, però al poc temps vaig veure com es projectavaven davant meu dues ombres, en Francesc Barata (moderador) i Joan Queralt, l'altre bon home que estava disposat a parlar-nos sobre el crim organitzat. Efectivament, escriure sobre el crim organitzat, escriure sobre la màfia, sobre la Cosa Nostra, sonava tot plegat molt misteriós.
La veritat ofen i segurament la seva vida és una subhasta on s'ofereix la seva mort a canvi d'un preu molt alt. Queralt inicia el seu moment de glòria deixant anar una frase: Compensa escriure sobre el crim organitzat? Seduït per les dues Sicílies en la que una té el poder sobre l'altra, s'ha dedicat durant 20 anys a investigar sobre el fenòmen de la màfia, i això es nota en la documentació , els testimonis i la capacitat per interpretar aquest món en el que interfereixen l'economia, la magistratura, la política i el clergat, el que es ve a denominar la “burgesia mafiosa”. Els seus llibres com Crónicas Mafiosas o El enigma siciliano de Attilio Manca ens aproximen a la realitat italiana. Una societat contaminada on la màfia alimenta un mercat paral.lel, on la mort de periodistes com Pepe Alfano, entre d'altres i de persones que s'atreveixen a explicar aquesta tràgica realitat va acompanyada sempre d'un missatge acudint a la ritualitat tòpica del sistema criminal. Amb americana, camisa blanca i escollint cadascuna de les seves paraules perquè no es mal interpretin, Queralt ens aproxima a un cas concret, és el de Bernardo Provenzano. L'arrest de l 'ex-capo al seu poble natal va ser una bomba mediàtica, un espectacle efímer produït pels mitjans de comunicació, dies després va deixar de ser notícia i ara ja farà 3 anys de la detenció encara s'han de tancar algunes incògnites. “La màfia no mata i deixa de sortir als diaris”, va dir Queralt, però els periodistes d'investigació continuen fent la seva feina, preocupant-se per donar una informació exigent i justa. L'escriptor que va llegir la seva intervenció en un to reposat però contundent va remarcar que existeix un desinterès europeu per la Cosa Nostra, deixant apartada a una Sicília que porta gairebé 200 anys en mans d'uns professionals de la mort, però el cas del Roberto Saviano amb el seu llibre Gomorra és una excepció d'aquesta indiferència col.lectiva. “El Saviano català”, títol periodístic en què Joan Queralt va ser etiquetat al principi de la conferència i que després d'una hora i mitja va donar les claus per les quals trobava la resposta a la compensació d'escriure sobre el crim organitzat: un periodisme intencional, informatiu i amb la voluntat de que l'escriptura sigui “instrument de la veritat”, en paisatges tan marcats per la fatalitat i la violència, les paraules de Queralt pronunciades amb coratge i valentía només em porten a elogiar-lo com a un bon periodista.

Richard Rogers és "L'últim humanista"

avantítol: Caixa Fòrum acull la nova exposició sota el nom de "La casa a la ciutat"

Subtítol1: L'arquitecte britànic té un especial interés per el Moviment Modern a través de la concepció de l'edifici com a màquina i per una arquitectura clara i transparent.

Subtítol2: La mostra consisteix en una revisió detallada dels projectes desenvolupats a partir de 1977 fins a l'actualitat.

Exercici de titulars

Titular: "Atrapats pels Don Johnson's"
Avantítol: La sala BeCool va ser l'escollida pel grup musical Don Johnson's.
Subtítol1: El concert del divendres va coincidir amb el primer aniversari del grup català.
Subtítol2: "Sólo Disfrútame", "Terrorista Sentimental" o "Barcelona Playboy" van ser les cançons més demanades i alhora gaudides pel públic.

Helen Thomas: el periodisme personificat

Avantítol: La veterena periodista de la Casa Blanca continua en actiu tret dels seus 88 anys.
Subtítol1: "George Bush ha estat el pitjor president d'Estats Units"
Subtítol2: El seu estil a l'hora de formular les preguntes, l'han dut a ser respectada per molts periodistes i polítics.

Per experiència i prestigi, Helen Thomas es senta a diari a la primera fila de la sala de premsa de la Casa Blanca. Li diuen la gran dama del periodisme de Washington, ha seguit 10 presidents d'Estats Units, desde Kennedy fins Obama, i tots ells han passat per les preguntes més incisives, complicades i incòmodes que s'han pogut fer. Nixon, va ser molt tràgic, sempre tenia 2 camins per triar i ell escollia el dolent i Helen va posar l'exemple l'escàndol del cas Watergate, d'altra banda idealitza a l'ex-president Kennedy, afirmant que inspirava a la gent perquè va convèncer als joves a fer serveis públics, va firmar el primer tractat de proliferació nuclear i per ella va ser el millor president d'Estats Units però George Bush és el destacat. Perquè ha envaït l'Iraq? Aquesta va ser una pregunta fàcil i al mateix temps complicada que la Helen li va formular sense por a l'ex-president i que encara espera una explicació. Ella assegura que la guerra d'Iraq va ser un gran error. Bush ho va fer pel petroli? O pel simple fet de superar al seu pare? “El preu ha estat massa alt i encara hi som”, va afirmar. Al president Bush no li agradaven les seves preguntes perquè ella havia dit que era el pitjor president de la història d'Estats Units. Arrel d'aquest fet la van apartar i no li van otorgar cap torn de paraula durant l'administració Bush. La seva cadira va quedar buida i això demostrava la incompetència de la Casa Blanca, però gràcies a la seva constància i a la contínua recerca de la veritat, Helen Thomas es va guanyar el respecte per part dels periodistes i polítics.
Es sent molt forta en els conflictes del Pròxim Orient, segurament perquè és filla de pares libanesos i encara activa als seus 88 anys, mostra un exemple d'integritat periodística. Potser el tipus de periodisme és poc freqüent en el d'avui, però ens deixa una cosa clara: “No podem tenir una democràcia sense que el líder sempre estigui qüestionat. Els periodistes hem de buscar la veritat i em de tenir el coratge de preguntar als representants del poder”. Per la veterena periodista, Obama va pel bon camí, però sota el seu punt de vista creu que ha de ser més valent per enfrontar-se amb els conflictes del Pròxim Orient ja que són molt delicats i segurament és un error insistir tant en l'Afganistán.
La seva infatigable presència, la curiositat i el compromís que té encara amb el treball sorprenen als seus companys de professió, és realment admirable.

"El periodista s'ha de renovar contínuament, sinó es torna un estorb"

El mestre del periodisme rep el premi Doctor Honoris Causa

Subtítol1: Riszard Kapuscinski és investit Doctor Honoris Causa per la Ramón Llull
Subtítol 2: El discurs de la cerimònia es va centrar en "el diàleg amb l'altre"

L'escriptor i periodista polac, Riszard Kapuscinski va ser investit ahir amb el premi Doctor Honoris Causa concedit per la Universitat Ramón Llull (Blanquerna) a Barcelona. La solemne cerimònia va recollir més de 200 persones i va estar centrada en un discurs a favor del “diàleg amb l'altre”. Kapuscinksi ens va donar una de les claus per fer un bon periodisme: “la veritat periodística ha de tenir un punt d'humanitat i d'empatía, sempre s'ha de tractar a l'altre amb un màxim respecte”. A més a més la lliçó del periodisme que ens va encomanar a tots els assistents a l'acte, és que el món canvia. El món canvia i el periodista s'ha de renovar contínuament, s'ha d'adaptar a les circumstàncies socials perquè sinó “es torna un estorb”. La forta inquietud per viatjar pel món, la curiositat i el caràcter discret i adaptable l'han dut a ser un dels reporters més ben considerats a nivell internacional, sent corresponsal de l'Agència Polaca (PAP) , cobrint 27 revolucions en una dotzena de països com l'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina i 4 cops condemnat a mort. El periodista va acompanyar el seu discurs fent un breu col.loqui d'alguns dels seus llibres publicats com el cas de La Jungla Polaca. El llibre és una autobiografia del propi autor i narra el record de la II guerra Mundial (1939-1945) per un nen de la Polònia oriental que explica les seves experiències i les contínues emocions personals en què es veu implicat en tot el procés de la guerra. La fam, l'olor a pòlvora, els caballs morts, la pròpia mort , el somni de tenir unes simples sabates i l'odi al totalitarisme són factors imprescindibles en la descripció narrativa del llibre. Historiador de professió i periodista de vocació, Riszard Kapuscinski ens va tornar a transmetre i a demostrar l'honestedat, el risc i el compromís amb la realitat amb què ha treballat tot aquest temps.

"El viento del cambio ya sopla en España"?

El passat diumenge,la societat basca va tenir una cita amb la política. Era l'hora del vot per decidir la lehendekaritza d'Euskadi. Unes eleccions autonòmiques que, efectivament,van corroborar les expectatives previstes. Cap partit polític va obtenir la majoria absoluta i per tant la protagonista, tornaria a ser la política d'estratègies. Els resultats de les forçes majoritàries van quedar així: el partit nacionalista basc, amb Juan José Ibarretxe (PNV) va obtenir 30 escons, un més que les anteriors eleccions de 2005. El PSE, liderat per Patxi López, va fer un notable progrés obtenint 7 escons més, quedant-se així amb 25, i el PP, que partia clarament d'una posició minoritària, va fer una baixada de 2 escons, en total 13 escons que si més no li serviria per poder jugar de cara a les estratègies post-electorals. L'escenari polític i social que es va dibuixar el diumenge, a l'endemà, ja es van començar a fer uns primers esbossos. Un evident guanyador amb 30 escons, que porta ni més ni menys que 29 anys al poder. No es descarta que el PNV articuli alguna fòrmula per encaixar amb el PSE o l'altra alternativa, que seria amb Aralar, EA i EB. Un partit socialista sorprès pel seu creixement i que premia d'alguna manera al que era el seu lema de campanya “Punt de trobada”, on pretenia una opció política del canvi que anés lligada a la diversitat ideològica, i un PP, que sent el principal partit polític que es troba a l'oposició del govern de Zapatero, està en procés de negociacions (que no seran curtes precisament) amb el partit socialista d'Euskadi per formar coalició, amb l'únic objectiu (i el més comprensible) d'enderrocar al nacionalisme basc i arribar al poder. Que el PNV sigui la força més votada, no vol dir que hagi de governar. Al lehendakari no l'esculleixen els vots sinó els diputats. Aquí està la principal qüestió, diguem-li dilema millor. Un dilema que em fa molta por. El PNV porta 29 anys, en aquests 29 anys, s'ha fet amb la política lingüística del País Basc, amb la televisió pública, amb l'educació, amb l'ertaintza i ens agradi o no, estan al poder ells, les relacions amb ETA no han fet cap millora, entre d'altres...a Ibarretxe se li ha anat de les mans i està aplicant una radicalització de la seva postura per mantenir-se sí o sí al poder, cosa que no em sembla malament perquè si algo és clar, evident i sense cap mena de comprovació és que aritmèticament ells són els guanyadors d'aquestes eleccions. Tenen tot el dret a radicalitzar-se com a partit, a treure el seu sentiment més patrimonialista i voler evitar, possiblement lo inevitable. Aritmèticament no hi ha dubte però democràticament el PSE pot governar. S'ha de tenir present també, que aquesta va ser la primera legislatura que l'esquerra radical abertzale no va tenir representació al Parlament Basc i que per tant els 100.000 vots nuls que van haver-hi, s'atribueixen a aquests. Possiblement el triomf de PNV s'hagués completat sinó haguessin il.legalitzat aquestes llistes, però això és el que té viure en un estat amb un sistema parlamentari i no presidèncial. Retornant al dilema, el partit socialista ha de pensar bé si vol fer un pacte d'estat amb el PP, només imaginar-ho em repugna. Darrere d'aquest mapa polític tan confós i complex, dos forçes autonòmiques unides i confrontades a la mateixa vegada, realment va en contra de la natura política. El PP, mostra contínuament signes de voluntat per fer el pacte, el més recent ha estat amb una entrevista ahir amb el diari La Vanguardia, segons Rajoy “el viento del cambio ya sopla en España” i el que necessita Euskadi és canvi i alternativa (tot això a l'estil d'Obama) i a més a més ens diu que els dos partits estan units per un mateix objectiu: la lluita contra el terrorisme. La moto que vol vendre als ciutadans bascos, no me la vendrà pas a mi, així que només demano a tots els partits polítics d'Euskadi, que no caiguin en la demagògia de sacrificar la seva ideologia, els seus valors, el seu talant i la seva racionalitat com a partit i evidentment com a polític per les ànsies de voler estar al poder.

El paisatge socialista després de la batalla

avantítol: Les reaccions de Zapatero després de les eleccions autonòmiques del País Basc.
Subtitol1: El PNV continua sent la força més votada però amb la pèrdua de 70.000 vots.
Subtítol2: Els nacionalistes bascos tanquen el debat sobre la possible substitució d'Ibarretxe.

José Luis Rodriguez Zapatero està decidit a eixugar les llàgrimes socialistes per la pèrdua de la Galícia treient-li Euskadi al PNV. El president del govern va sortir ahir a la palestra per defensar les aspiracions de Patxi López de proclamar-se primer lehendakari socialista i va plantar cara a Juan José Ibarretxe, després que els nacionalistes bascos van calificar “d'agressió política” el seu desallotjament de Ajuria Enea i haguéssin avisat que, si es materialitzava l'anterior, s'oblidaria d'ells en el Congrès dels Diputats: “S'ha de tenir fair play i saber estar -va receptar al PNV -per assumir processos de pèrdua de la responsabilitat en un govern”.
A més a més, va assegurar que aquesta actitud de no intentar agafar-se al poder “forma part de la democràcia”. I va rematar: “Ens ha passat algun cop a tots els partits”. L'única, però gran diferència, això si és que Touriño va perdre les eleccions a Galícia el mateix dia en què Ibarretxe les va tornar a guanyar a Euskadi. I obtenent un escó més dels que el PNV, junt amb EA, va obtenir al 2005. Encara que ambdós cites electorals a Euskadi la candidatura del PNV hagi perdut més de 70.000 vots, i el PSE hagi guanyat uns 40.000, el cert és que els nacionalistes han augmentat la seva representació parlamentària, amb 30 escons, en el que suposa per tant. un màxim històric. Aquesta realitat, admeten en el PSOE, ha deixat “molt reforçat” a Ibarretxe. I és el que ha frustrat una de les estratègies que els socialistes acaronaven en cas de tenir opcions d'aconseguir la lehendakaritza.
Segons l'anàlisi dels socialistes, el sector moderat del PNV, encapçalat per Iñigo Urkullu, hauria contemplat una possible substitució d'Ibarretxe en cas de caiguda electoral. Una crisi en el si del PNV, sens dubte, hauria clarejat el camí per l'arribada de López a Ajuria Enea.
Ni PNV ni PSE, doncs, es mostraran disposats a cedir en les seves pretensions per la presidència del govern basc.