Avantítol: La ministra d'Igualtat dona una entrevista radiofònica per la cadena SER.
Subtítol1: El col.legi de metges de Barcelona rectifica l'afirmació de la ministra responent-li que “no és una autoritat científica, bioètica ni religiosa”
Subtítol2: Bibiana Aidó va fonamentar la seva opinió en un manifest científic de títol: En contra de la utilització ideològica dels fets científics.
La ministra d'Igualtat va fer una entrevista radiòfonica i va aprofitar per contestar a un oient. Volia saber si per ella un embrió de 13 setmanes és un ésser viu. “Un ésser viu sí, però el que no podem parlar és d'ésser humà perquè no tenim cap base científica”.
Davant d'aquesta afirmació, el Col.legi de Metges de Barcelona va dir que Bibiana Aidó “no és una autoritat científica, bioètica ni religiosa” per dir que és o no un ésser humà.
Hores després de la seva intervenció a la cadena SER, Aidó va argumentar que la frase no era una opinió seva, sinó que era una afirmació basada en un manifest científic. Es referia a un text que ha estat subscrit per ja 1955 professionals amb un títol que diu: En contra de la utilització ideològica dels fets científics. El document era una contestació a la Declaració de Madrid, contraria a l'abortament i sosté que les dades científiques disponibles sobre les etapes del desenvolupament embrionari són “fets objectivables”. El manifest que va citar ahir la ministra Aidó afirma que “el moment en que pot considerar-se humà un ésser no pot establir-se mitjançant criteris científics.
A última hora de la tarda, Aidó va voler sortir del “debat dels conceptes” per centrar-se en la defensa de la vida abans del naixement. “La vida prenatal és un bé jurídic a protegir i aquest avant projecte de llei garantitza aquesta protecció.
domingo, 24 de mayo de 2009
Zapatero confia en les noies de 16 i 17 anys per decidir el seu dret a abortar
Avantítol: La nova llei de l'abortament genera polèmica entre la societat.
Subtítol1: El president del govern demana no privar ni interferir en la decisió lliure i íntima de la dona a abortar.
Subtítol2: Zapatero matisa que la decisió de no demanar permís als pares serà gairebé excepcional ja que “la majoria parlaran amb els seus amics, pares o germans”.
“Fem cas als experts i tinguem confiança en els nostres joves, en les nostres dones. No privem ni interferim en la decisió lliure i íntima de la dona que és la que té una responsabilitat per tota la vida d'assumir l'embaràs”. D'aquesta manera ahir va defensar el president Zapatero el dret de les adolescents de 16 i 17 anys a abortar sense veure's amb l'obligació de demanar permís als pares, perquè ells no interfereixin en la seva decisió.
Rodriguez Zapatero es va presentar a la premsa amb el president de la República Dominicana, per parlar de cooperació però va acabar parlant de la nova llei de l'interrupció de l'embaràs que es va aprobar el dijous passat en el Consell de Ministres.
Durant la roda de premsa, un periodista li va preguntar per la polèmica sobre l'autonomia de decidir de les adolescents de 16 i 17 anys, Zapatero va recolzar aquesta possibilitat perquè “és una opció de confiança en les dones”. Atret per les tesis “dels experts” i de “majoria de la legislació europea”, que fixen la majoria d'edat sanitària als 16 anys, Zapatero va opinar que el cas de la jove que opti per no informar als seus pares de la seva decisió d'abortar serà una “decisió excepcional”. “La gran majoria parlarà amb els seus pares, els seus amics, els seus germans o amb qui creguin convenient”, va assegurar.
No obstant, i davant la mirada de Leonel Fernández, José Luis Rodriguez Zapatero, va defensar una de les parts més delicades de la llei “Una adolescent de 16 o 17 anys pot veure's en la situació de que, si comunica als seus pares aquesta decisió, tingui una interferència determinant en la seva decisió. I va afegir: “Un embaràs i la responsabilitat de tenir un fill és fonamentalment d'una dona, per tant, és raonable que ella prengui la decisió amb autonomia. És un dret de la dona i s'ha de respectar la seva intimitat”.
Subtítol1: El president del govern demana no privar ni interferir en la decisió lliure i íntima de la dona a abortar.
Subtítol2: Zapatero matisa que la decisió de no demanar permís als pares serà gairebé excepcional ja que “la majoria parlaran amb els seus amics, pares o germans”.
“Fem cas als experts i tinguem confiança en els nostres joves, en les nostres dones. No privem ni interferim en la decisió lliure i íntima de la dona que és la que té una responsabilitat per tota la vida d'assumir l'embaràs”. D'aquesta manera ahir va defensar el president Zapatero el dret de les adolescents de 16 i 17 anys a abortar sense veure's amb l'obligació de demanar permís als pares, perquè ells no interfereixin en la seva decisió.
Rodriguez Zapatero es va presentar a la premsa amb el president de la República Dominicana, per parlar de cooperació però va acabar parlant de la nova llei de l'interrupció de l'embaràs que es va aprobar el dijous passat en el Consell de Ministres.
Durant la roda de premsa, un periodista li va preguntar per la polèmica sobre l'autonomia de decidir de les adolescents de 16 i 17 anys, Zapatero va recolzar aquesta possibilitat perquè “és una opció de confiança en les dones”. Atret per les tesis “dels experts” i de “majoria de la legislació europea”, que fixen la majoria d'edat sanitària als 16 anys, Zapatero va opinar que el cas de la jove que opti per no informar als seus pares de la seva decisió d'abortar serà una “decisió excepcional”. “La gran majoria parlarà amb els seus pares, els seus amics, els seus germans o amb qui creguin convenient”, va assegurar.
No obstant, i davant la mirada de Leonel Fernández, José Luis Rodriguez Zapatero, va defensar una de les parts més delicades de la llei “Una adolescent de 16 o 17 anys pot veure's en la situació de que, si comunica als seus pares aquesta decisió, tingui una interferència determinant en la seva decisió. I va afegir: “Un embaràs i la responsabilitat de tenir un fill és fonamentalment d'una dona, per tant, és raonable que ella prengui la decisió amb autonomia. És un dret de la dona i s'ha de respectar la seva intimitat”.
lunes, 18 de mayo de 2009
Saviano contra el "Sistema".
De llibres escrits sobre la màfia italiana, ja sigui siciliana, calabresa o napolitana n'hi ha un munt, per donar i per vendre. Igual que de pel.lícules fetes sobre el crim organitzat. Aquests escriptors o directors de cine són conscients que estan fent una aposta arriscada, valenta i sense possibilitat de tornar enrere. Saben molt bé que se l'ha juguen a un preu tan alt, que fins i tot els hi pot costar la vida. John Dickie, Eric Frattini, Mario Puzo, Roberto Saviano o tanmateix l'escriptor català Joan Queralt són referents en l'imaginari literari mafiós. El més jove de tots aquests, és en Roberto Saviano. Només té 29 anys, és llicenciat en filosofia i lletres però de seguida s'ha passat al bàndol dels periodistes amb vocació de salvar el món.
Des de ben petit, s'ha criat en terres napolitanes i a l'any 2008 va decidir publicar el seu primer llibre, Gomorra, viatge a l'imperi econòmic i al somni de domini de la Camorra.
Un text de 400 pàgines amb milers de noms de personatges, famílies, clans i les relacions entre ells que et van marejant des de el principi fins al final de la lectura. Però aquest petit apunt no contamina la resta de la meva opinió sobre el llibre. Perquè us entengueu, és una excel.lent barreja entre novel.la, assaig i una exhaustiva investigació periodística que ha fet Saviano en primera persona. Un relat basat en fets reals que fa viatjar al lector al terrible món de la màfia napolitana.
El Sistema (el nom que se li atribueix a la Camorra) vist per una banda com un gran imperi empresarial amb extensions per tot el món i amb una fixació especial per Espanya, que trafica amb tot el que se li passa per davant. Roba, tecnologies, alimentació i per suposat, armes i droga. I per altra banda la organització criminal més poderosa de tota Europa que porta a la cua ni més ni menys que 4000 morts en 30 anys. Per compensar tots aquests noms de mafiosos, famílies i clans que tenen sobrenoms dels més sorprenents, (pàg 85), Saviano ens fa més lleugera la lectura amb descripcions fetes al detall d'històries d'assassinats, de les guerres entre clans i d'operacions econòmiques que han arribat a tenir a les mans aquests traficants de poder. A més a més, l'autor s'aproxima tant a la realitat de Nàpols que descriu amb objectivitat cada situació. Els retrats dels barris més impregnats per la màfia, Secondigliano i la Scampia, l'ambient d'un judici a un “capo dei capi”, Paolo di Lauro i la baixada de les mercaderies al port de la ciutat queden perfectament enteses i reflectides que acabes involucran-te inconscientment. És evident que el llibre està plenament documentat. Saviano, va aconseguir tota la informació infiltrant-se en aquest altre món. Mèrit assegurat. I aquesta descripció detallada de la qual he parlat segurament en certs moments roça la morbositat, com al capítol de “Dones”.
Però el més interessant d'aquesta lectura que es pot fer tranquil.lament durant el viatge amb metro, és que l'autor napolità ha aconseguit generar una tensió al lector. Cada pas, cada fet i cada situació que relata l'escriptor, l'acompanyes tu , com si anessis agafat de la mà d'en Saviano. És el cas de l'enterrament de l'Annalisa. Una jove de 14 anys assassinada sense cap mena de motiu (pàg 217).
Al Roberto Saviano li ha canviat la vida després d'escriure el seu primer llibre. Ha hagut de fer un gir de 180º. Va amb escolta policial les 24 hores del dia i ha d'acceptar que els seus amics es poden convertir en qualsevol moment en els seus enemics. La gent de Nàpols té por, baixa la mirada i calla. Ell, ha fet el contrari. s'ha rebel.lat contra el "Sistema" i ha aconseguit l'objectiu proposat.
Des de ben petit, s'ha criat en terres napolitanes i a l'any 2008 va decidir publicar el seu primer llibre, Gomorra, viatge a l'imperi econòmic i al somni de domini de la Camorra.
Un text de 400 pàgines amb milers de noms de personatges, famílies, clans i les relacions entre ells que et van marejant des de el principi fins al final de la lectura. Però aquest petit apunt no contamina la resta de la meva opinió sobre el llibre. Perquè us entengueu, és una excel.lent barreja entre novel.la, assaig i una exhaustiva investigació periodística que ha fet Saviano en primera persona. Un relat basat en fets reals que fa viatjar al lector al terrible món de la màfia napolitana.
El Sistema (el nom que se li atribueix a la Camorra) vist per una banda com un gran imperi empresarial amb extensions per tot el món i amb una fixació especial per Espanya, que trafica amb tot el que se li passa per davant. Roba, tecnologies, alimentació i per suposat, armes i droga. I per altra banda la organització criminal més poderosa de tota Europa que porta a la cua ni més ni menys que 4000 morts en 30 anys. Per compensar tots aquests noms de mafiosos, famílies i clans que tenen sobrenoms dels més sorprenents, (pàg 85), Saviano ens fa més lleugera la lectura amb descripcions fetes al detall d'històries d'assassinats, de les guerres entre clans i d'operacions econòmiques que han arribat a tenir a les mans aquests traficants de poder. A més a més, l'autor s'aproxima tant a la realitat de Nàpols que descriu amb objectivitat cada situació. Els retrats dels barris més impregnats per la màfia, Secondigliano i la Scampia, l'ambient d'un judici a un “capo dei capi”, Paolo di Lauro i la baixada de les mercaderies al port de la ciutat queden perfectament enteses i reflectides que acabes involucran-te inconscientment. És evident que el llibre està plenament documentat. Saviano, va aconseguir tota la informació infiltrant-se en aquest altre món. Mèrit assegurat. I aquesta descripció detallada de la qual he parlat segurament en certs moments roça la morbositat, com al capítol de “Dones”.
Però el més interessant d'aquesta lectura que es pot fer tranquil.lament durant el viatge amb metro, és que l'autor napolità ha aconseguit generar una tensió al lector. Cada pas, cada fet i cada situació que relata l'escriptor, l'acompanyes tu , com si anessis agafat de la mà d'en Saviano. És el cas de l'enterrament de l'Annalisa. Una jove de 14 anys assassinada sense cap mena de motiu (pàg 217).
Al Roberto Saviano li ha canviat la vida després d'escriure el seu primer llibre. Ha hagut de fer un gir de 180º. Va amb escolta policial les 24 hores del dia i ha d'acceptar que els seus amics es poden convertir en qualsevol moment en els seus enemics. La gent de Nàpols té por, baixa la mirada i calla. Ell, ha fet el contrari. s'ha rebel.lat contra el "Sistema" i ha aconseguit l'objectiu proposat.
jueves, 7 de mayo de 2009
Salvador Dalí: A Dalí no le entiende casi nadie"
Le tocó el turno a Salvador Dalí. Joaquin Soler i Serrano entrevistó ayer en el programa A Fondo de Televisión Española, al genio del surrealismo. Perverso, polimorfo, anarquista, déspota, que rompe con todo, divino y monárquico, así empezaba la intervención del periodista. Pero no politicamente sino metafísicamente porque soy apolítico, recalcó Dalí con un primer plano de su largo y distinto bigote que tanto le caracteriza. El artista del cuadro El Gran Masturbador explica la evolución de su narcicismo siendo cada vez más antidaliniano y se define como un “puerco”. “Un puerco que va hacia el plus ultra, puesto que éstos nunca retroceden”.
Su personalidad tan peculiar, tan genial y a la vez excéntrica hacen que Dalí no sea un hombre de muchos amigos. Más bien de ninguno, matiza de nuevo. Y lo argumenta: Toda mi pasión está en el amor que tengo por Gal.la. Y no tengo sitio para más. Aprecio a muchas personas y a veces les hago regalos pero Gal.la sustituye todas mis pasiones. Gal.la además de ser su amante y su musa, sirve de fuente de inspiración para sus obras artísticas. Ha sido modelo y protagonista de muchos cuadros de tipo religioso. En el mismo año que se adhirió al movimiento surrealista, empezó a pintar cuadros de influencia froidiana que le llevaron a desarrollar un nuevo método, el paranoico-crítico. Pero a lo largo del tiempo, su obra ha hecho un avanze tremendo. “Un avanze ideológico. La pintura en aquel momento se calificaba de “surrealista” y hoy... Eureka! He encontrado mi pintura y se llama “Hiperealismo metafísico”, explicó. Su pintura, remite cada vez más a lo clásico teniendo como referente a Rafael y a Vélazquez.
Y del terreno profesional, al personal. Dalí, nombró reiteradamente a lo largo de la entrevista a su padre. Pero no precisamente para elogiar-lo, todo lo contrario. Durante su infancia, mantuvo una relación distante debido al fuerte carácter y exigencia del padre. Y no sólo eso, Salvador, fue el nombre que se le puso en memoria de un hermano que se murió. El temor a la muerte siempre lo ha tenido presente pero para el artista es cada vez menos. “Creo que llegaré a tener fe en la católica y de creer en la inmortalidad del alma”, añadió.
Si su arte a veces es de díficil definición, su personalidad como se comprobó en la entrevista, también, “hay mucha gente que no entiende nada de lo que hago, y a Dalí no le entiende casi nadie”, finalizó.
Su personalidad tan peculiar, tan genial y a la vez excéntrica hacen que Dalí no sea un hombre de muchos amigos. Más bien de ninguno, matiza de nuevo. Y lo argumenta: Toda mi pasión está en el amor que tengo por Gal.la. Y no tengo sitio para más. Aprecio a muchas personas y a veces les hago regalos pero Gal.la sustituye todas mis pasiones. Gal.la además de ser su amante y su musa, sirve de fuente de inspiración para sus obras artísticas. Ha sido modelo y protagonista de muchos cuadros de tipo religioso. En el mismo año que se adhirió al movimiento surrealista, empezó a pintar cuadros de influencia froidiana que le llevaron a desarrollar un nuevo método, el paranoico-crítico. Pero a lo largo del tiempo, su obra ha hecho un avanze tremendo. “Un avanze ideológico. La pintura en aquel momento se calificaba de “surrealista” y hoy... Eureka! He encontrado mi pintura y se llama “Hiperealismo metafísico”, explicó. Su pintura, remite cada vez más a lo clásico teniendo como referente a Rafael y a Vélazquez.
Y del terreno profesional, al personal. Dalí, nombró reiteradamente a lo largo de la entrevista a su padre. Pero no precisamente para elogiar-lo, todo lo contrario. Durante su infancia, mantuvo una relación distante debido al fuerte carácter y exigencia del padre. Y no sólo eso, Salvador, fue el nombre que se le puso en memoria de un hermano que se murió. El temor a la muerte siempre lo ha tenido presente pero para el artista es cada vez menos. “Creo que llegaré a tener fe en la católica y de creer en la inmortalidad del alma”, añadió.
Si su arte a veces es de díficil definición, su personalidad como se comprobó en la entrevista, también, “hay mucha gente que no entiende nada de lo que hago, y a Dalí no le entiende casi nadie”, finalizó.
miércoles, 6 de mayo de 2009
Exercici de titulars. Reportatge sobre la grip porcina
Avantítol: La por provoca incertesa sobre el futur del turisme a Mèxic.
Titular: La grip porcina golpeja l’economia mexicana.
Subtítol1: Els turistes que estan a la capital mexicana, s'han trobat amb tot paralitzat. Restaurants i museus han tancat les seves portes fins a nou avís.
Subtítol2: Els dos operadors turístics més grans d’Europa, Tui AG i Thomas Cook han cancel.lat tots els vols del Regne Unit a Cancún.
Titular: La grip porcina golpeja l’economia mexicana.
Subtítol1: Els turistes que estan a la capital mexicana, s'han trobat amb tot paralitzat. Restaurants i museus han tancat les seves portes fins a nou avís.
Subtítol2: Els dos operadors turístics més grans d’Europa, Tui AG i Thomas Cook han cancel.lat tots els vols del Regne Unit a Cancún.
61 anys de llibertat a Israel.
Israel celebra la independència com a estat entre celebracions i debats sobre la seva història-avantítol
Tel Aviv, la primera ciutat hebrea celebra cent anys amb nombrosos actes culturals i esportius.S1
Israel, conta amb el major nombre de companyies d'alta tecnologia després d'EE.UU.S2
“Yihiye tov” (tot anirà bé), cantaven ahir milions d'israelians en tot el païs, la cançó del pacifista David Broza, en les celebracions de la independència. Una turista sueca que participava en la gran festa no tenía ni idea de quants anys té el seu païs; per als israelites , en canvi, cada any és un assoliment, i cada pas s'analitza, es debat, es festeja i es critica.
Tel Aviv, la primera ciutat hebrea, celebra cent anys amb una sèrie d'actes culturals i esportius. Un dels deu mil participants en la marató commemorativa comentava: “Si pogués explicar al meu avi, que va ser assassinat en el gueto de Varsòvia, que estem celebrant un Estat jueu, lliure i independent , pensaría que m'he tornat boig. Per ell, l'única carrera possible era per fugir dels nazis.
L'última setmana resumeix el llibre d'història d'un Estat d'Israel que cumpleix avui 61 anys. Fa uns dies, el païs es va paralitzar per recordar en el dia del Holocaust que un terç del poble jueu va ser exterminat en la shoah. Ahir, milers de persones van visitar els cementiris per perpetuar la memòria dels 22.570 israelians que van perdre la vida en totes les guerres i atemptats. La tradició jueva senyala que “del dol s'ha de passar a la alegría” i per això, ahir per la nit van començar les festes del día de la Independència en tot el païs, amb centenars de concerts, espectacles i barbacoes.
Israel 2009 és una potència regional i mundial. Vuit satèl.lits d'espionatge i de comunicació donen voltes a l'espai en aquests moments. El mísil antimísil Flecha converteix Israel en l'únic païs del món on el seu espai aèri és com un escut protector.
A vegades sembla una nació construïda sobre un volcà. Però els israelians no es consideren la nova Pompeya, enterrada per l'erupció del Vesubi. Segons les enquestes, un 84% desitja criar als seus fills en l'Estat Jueu.
El nombre de joves que es neguen a complir el servei militar en zones ocupades és petit. No obstant, va en augment de forma gradual. La majoria dels israelítes, més de dos terços, recolza la creació d'un Estat palestí, però creu que la reçent guerra de Gaza no va ser la última.
Però Israel no és només Esparta. La quantitat de premis Nobel en camps com l'economía, la química o la medicina recorda que el païs conta amb algunes de les ments més privilegiades del planeta. Es tracta d'un Estat que, tret de ser més petit que Galícia, té el major nombre de companyies d'alta tecnología (aprop de 3000) després d'EE.UU. Els seus restaurants, pubs, discoteques, galeríes, sales de concerts, teatres i cinemes estan gairebé sempre plens.
Israel, que en 1948 tenía 650.000 habitants, conta avui amb 7.411.030. El 75% son jueus, el 20,2% són àrabs de nacionalitat israeliana i la resta, el 4,3% de la població, unes 320.000 persones, són immigrants, especialment de l'antiga Unió Soviètica, que no han estat inscrits com jueus.
Israel conta amb un poder judicial molt potent i amb una premsa que sovint, marca l'agenda nacional i destrueix polítics.
“Som dèbils o forts?”es preguntava ahir l'escriptor Eyal Meged. “Per nosaltres, aquesta és una qüestió existencial, sobretot quan per primera vegada en 30 anys hi ha un país, Iran, que amenaça amb borrar-nos del mapa”. “No olvidem que ara per ara som l'única potència nuclear de la regió”.
Al doctor Zeraj Veraftig, que va firmar la declaració d'Independència al 1948, li van preguntar fa uns anys sobre si l'Estat hebreu havía obtingut els seus objectius. La seva resposta va ser del tot incisiva: “Menys del que volíem i més del que esperavem” Y va resumir: “Yihiye tov”.
Tel Aviv, la primera ciutat hebrea celebra cent anys amb nombrosos actes culturals i esportius.S1
Israel, conta amb el major nombre de companyies d'alta tecnologia després d'EE.UU.S2
“Yihiye tov” (tot anirà bé), cantaven ahir milions d'israelians en tot el païs, la cançó del pacifista David Broza, en les celebracions de la independència. Una turista sueca que participava en la gran festa no tenía ni idea de quants anys té el seu païs; per als israelites , en canvi, cada any és un assoliment, i cada pas s'analitza, es debat, es festeja i es critica.
Tel Aviv, la primera ciutat hebrea, celebra cent anys amb una sèrie d'actes culturals i esportius. Un dels deu mil participants en la marató commemorativa comentava: “Si pogués explicar al meu avi, que va ser assassinat en el gueto de Varsòvia, que estem celebrant un Estat jueu, lliure i independent , pensaría que m'he tornat boig. Per ell, l'única carrera possible era per fugir dels nazis.
L'última setmana resumeix el llibre d'història d'un Estat d'Israel que cumpleix avui 61 anys. Fa uns dies, el païs es va paralitzar per recordar en el dia del Holocaust que un terç del poble jueu va ser exterminat en la shoah. Ahir, milers de persones van visitar els cementiris per perpetuar la memòria dels 22.570 israelians que van perdre la vida en totes les guerres i atemptats. La tradició jueva senyala que “del dol s'ha de passar a la alegría” i per això, ahir per la nit van començar les festes del día de la Independència en tot el païs, amb centenars de concerts, espectacles i barbacoes.
Israel 2009 és una potència regional i mundial. Vuit satèl.lits d'espionatge i de comunicació donen voltes a l'espai en aquests moments. El mísil antimísil Flecha converteix Israel en l'únic païs del món on el seu espai aèri és com un escut protector.
A vegades sembla una nació construïda sobre un volcà. Però els israelians no es consideren la nova Pompeya, enterrada per l'erupció del Vesubi. Segons les enquestes, un 84% desitja criar als seus fills en l'Estat Jueu.
El nombre de joves que es neguen a complir el servei militar en zones ocupades és petit. No obstant, va en augment de forma gradual. La majoria dels israelítes, més de dos terços, recolza la creació d'un Estat palestí, però creu que la reçent guerra de Gaza no va ser la última.
Però Israel no és només Esparta. La quantitat de premis Nobel en camps com l'economía, la química o la medicina recorda que el païs conta amb algunes de les ments més privilegiades del planeta. Es tracta d'un Estat que, tret de ser més petit que Galícia, té el major nombre de companyies d'alta tecnología (aprop de 3000) després d'EE.UU. Els seus restaurants, pubs, discoteques, galeríes, sales de concerts, teatres i cinemes estan gairebé sempre plens.
Israel, que en 1948 tenía 650.000 habitants, conta avui amb 7.411.030. El 75% son jueus, el 20,2% són àrabs de nacionalitat israeliana i la resta, el 4,3% de la població, unes 320.000 persones, són immigrants, especialment de l'antiga Unió Soviètica, que no han estat inscrits com jueus.
Israel conta amb un poder judicial molt potent i amb una premsa que sovint, marca l'agenda nacional i destrueix polítics.
“Som dèbils o forts?”es preguntava ahir l'escriptor Eyal Meged. “Per nosaltres, aquesta és una qüestió existencial, sobretot quan per primera vegada en 30 anys hi ha un país, Iran, que amenaça amb borrar-nos del mapa”. “No olvidem que ara per ara som l'única potència nuclear de la regió”.
Al doctor Zeraj Veraftig, que va firmar la declaració d'Independència al 1948, li van preguntar fa uns anys sobre si l'Estat hebreu havía obtingut els seus objectius. La seva resposta va ser del tot incisiva: “Menys del que volíem i més del que esperavem” Y va resumir: “Yihiye tov”.
domingo, 3 de mayo de 2009
Entrevista con Salvador Dalí.
Excéntrico i concéntrico. Así se define Salvador Dalí, pintor i escritor nacido el 1904 en L’Empordà. El maestro del surrealismo ofrece la oportunidad de escuchar-le en el programa A Fondo, entrevistado por Soler i Serrano.
Cómo se definiria, señor Dalí?
Dalí es un tipo egocéntrico, concéntrico pero también es un puerco. Un puerco que va hacia el plus ultra! Y como los puercos nunca retroceden, pues Dalí es un puerco.
Y qué opinan sus amigos sobre esta definición tan peculiar?....vamos a dejar-la así.
Yo no tengo amigos. Toda mi pasión está en el amor que tengo por Gal.la. Y no tengo sitio para más. Aprecio a muchas personas y a menudo les hago regalos pero Ga.la sustituye todas mis pasiones.
Dónde conoció a Gal.la?
Encontré a Gal.la desnuda en la puerta de mi casa en Cadaqués y desde entonces tengo un amor intenso, completo y duradero.
Gal.la, no solo desprende tu pasión a nivel personal, sino también profesional, me equivoco?
Gal.la es mi modelo. Mi musa, mi fuente de inspiración y me sirve para todos los cuadros que hago y sobretodo para los cuadros religiosos. Gal.la aparece como la protagonista.
De acuerdo, Gal.la es su inspiración para pintar. Pero que hay de la técnica? En qué se basa su obra?
Dalí ha hecho un avanze tremendo. Estamos en la misma persona pero hay un progreso ideológico. En aquel momento mi pintura se calificaba de surrealista y hoy...Eureka! He encontrado mi pintura y se llama “Hiperealismo metafísico”.
“Hiperealismo metafísico”, me suena muy abstracto. Su pintura tiende cada vez más a lo clásico. Esto ya es un poco más concreto. No?
Si, también. Cada vez tengo más fidelidad a lo clásico. Y cada vez me gusta más Velázquez, es un verdadero genio.
Podria crear un partido político que se dijera “Hiperclásico metafísico”!. Solo es una pequeña sugerencia...
Me considero apolítico total. Pero si que soy monárquico. Y la monarquia es la prueba de la vanidez del ácido desoxiribinucleico desde la primera célula viviente hasta la última. Todo se ha transmitido genéticamente pero no políticamente. O sea que si saliera un partido político monárquico tampoco participaria, porqué soy apolítico.
Tiene que ver algo su padre en todo esto?
No. Tenía un carácter muy fuerte, era muy estricto y siempre me gritaba. No le gustaba como era. Un dia se enfadó porqué habia escrito la palabra “revolución” mal. Mi padre era notario y no aprobava que yo tuviese madera de artista.
Dígame Sr.Dalí, usted teme a la muerte?
Si, pero cada vez menos. Porque creo que llegaré a tener la fe en la católica y de creer en la inmortalidad del alma. Entonces cuando ya se cree en la inmortalidad del alma el miedo cesa completamente.
Su arte a veces es de difícil definición, Dalí también lo es?
Hay mucha gente que no entiende nada de lo que hago y a Dalí no lo entiende casi nadie.
Cree que alomejor si que le llegarian a entender, por ejemplo, Rafael o Velázquez?
Si pero ya no tanto. Admiro profundamente a Velázquez y también al holandés Vermeer, pero Velázquez es el super genio.
Bueno, Sr.Dalí le agradezco mucho que hayamos podido conversar con usted.
Yo espero que vengan a visitar mi museo pronto, a ver mi "hiperealismo metafísico"!
Cómo se definiria, señor Dalí?
Dalí es un tipo egocéntrico, concéntrico pero también es un puerco. Un puerco que va hacia el plus ultra! Y como los puercos nunca retroceden, pues Dalí es un puerco.
Y qué opinan sus amigos sobre esta definición tan peculiar?....vamos a dejar-la así.
Yo no tengo amigos. Toda mi pasión está en el amor que tengo por Gal.la. Y no tengo sitio para más. Aprecio a muchas personas y a menudo les hago regalos pero Ga.la sustituye todas mis pasiones.
Dónde conoció a Gal.la?
Encontré a Gal.la desnuda en la puerta de mi casa en Cadaqués y desde entonces tengo un amor intenso, completo y duradero.
Gal.la, no solo desprende tu pasión a nivel personal, sino también profesional, me equivoco?
Gal.la es mi modelo. Mi musa, mi fuente de inspiración y me sirve para todos los cuadros que hago y sobretodo para los cuadros religiosos. Gal.la aparece como la protagonista.
De acuerdo, Gal.la es su inspiración para pintar. Pero que hay de la técnica? En qué se basa su obra?
Dalí ha hecho un avanze tremendo. Estamos en la misma persona pero hay un progreso ideológico. En aquel momento mi pintura se calificaba de surrealista y hoy...Eureka! He encontrado mi pintura y se llama “Hiperealismo metafísico”.
“Hiperealismo metafísico”, me suena muy abstracto. Su pintura tiende cada vez más a lo clásico. Esto ya es un poco más concreto. No?
Si, también. Cada vez tengo más fidelidad a lo clásico. Y cada vez me gusta más Velázquez, es un verdadero genio.
Podria crear un partido político que se dijera “Hiperclásico metafísico”!. Solo es una pequeña sugerencia...
Me considero apolítico total. Pero si que soy monárquico. Y la monarquia es la prueba de la vanidez del ácido desoxiribinucleico desde la primera célula viviente hasta la última. Todo se ha transmitido genéticamente pero no políticamente. O sea que si saliera un partido político monárquico tampoco participaria, porqué soy apolítico.
Tiene que ver algo su padre en todo esto?
No. Tenía un carácter muy fuerte, era muy estricto y siempre me gritaba. No le gustaba como era. Un dia se enfadó porqué habia escrito la palabra “revolución” mal. Mi padre era notario y no aprobava que yo tuviese madera de artista.
Dígame Sr.Dalí, usted teme a la muerte?
Si, pero cada vez menos. Porque creo que llegaré a tener la fe en la católica y de creer en la inmortalidad del alma. Entonces cuando ya se cree en la inmortalidad del alma el miedo cesa completamente.
Su arte a veces es de difícil definición, Dalí también lo es?
Hay mucha gente que no entiende nada de lo que hago y a Dalí no lo entiende casi nadie.
Cree que alomejor si que le llegarian a entender, por ejemplo, Rafael o Velázquez?
Si pero ya no tanto. Admiro profundamente a Velázquez y también al holandés Vermeer, pero Velázquez es el super genio.
Bueno, Sr.Dalí le agradezco mucho que hayamos podido conversar con usted.
Yo espero que vengan a visitar mi museo pronto, a ver mi "hiperealismo metafísico"!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)