10 fragments de "Gomorra".

Fragment pàg.22

El port està separat de la ciutat. Un apèndix infecte que no ha arribat mai a la peritonitis, sempre dins l’abodmen de l’urbs. Hi ha trossos desèrtics atrapats entre l’aigua i la terra però que no semblen pertànyer ni a l’una ni a l’altra. Amfibis de terra, metamorfosis marines. Terra sorrenca i deixalles, anys de residus empesos a la riba per la marea han donat lloc a una formación nova. Els vaixells descarreguen les latrines i netegen les estibes deixant escolar a mar l’escuma grogosa del sabó, bots pneumàtics i velers purguen motors i fan endreça abocant-ho tot a la galleda de la brossa marina. Nàpols està envoltada per muralles de mercaderia. Muralles que no defensen la ciutat, sinó al contrari: la ciutat defensa les muralles.


En aquest fragment, Roberto Saviano explica molt bé l’ambient buscant al màxim detall que s’hi respira al port de Nàpols. La comparació que fa al principi ens apropa molt bé a la realitat del dia a dia de la ciutat italiana.

Fragment pàg.236

-Roberto, què és un home sense carrera i amb pistola?
-Un imbècil amb pistola.
-Molt bé. I un home amb carrera i sense pistola?
-Un imbècil amb carrera.
-Molt bé. I un home amb carrera i amb pistola?
-Un home, pare!
-Molt bé, Robertino!

Aquest petit fragment, és un dels pocs diàlegs entre el pare d’en Saviano i ell mateix, que trobem al llibre. L’interessant és que mostra realment quin paper juga el seu pare en tot això. El pare és el símbolde la tradició d’Itàlia, d’autoritat i on el respecte significa que et tinguin por.


Fragment pàg.217

A l’esglèsia m’acosto els peus de l’altar, on hi ha el taüt. Als Quatre costats li reten honors sengles guàrdies amb uniforme de gala, gentilesa de l’administració regional envers la familia. El taüt està cobert de flors blanques. Algú hi diposita un telèfon móvil, el d’ella. El pare de l’Annalisa es queixa. Es belluga nerviós, remuga alguna cosa, fa saltirons i estreny els punys dins les butxaques. Se m’acosta, però no sóc pas jo a qui adreça el seu plany: “I ara què? I ara què?”. Tan aviat com li salta el plor totes les dones de la familia començen a xisclar, a clavar-se cops, a oscil.lar com autòmats, i de seguida que el cap de familia deixa de plorar, totes reprenen automàticament el silenci.

Roberto Saviano, segons el meu punt de vista fa una descripció excel.lent de l’enterrament de l’Annalisa. Una noia de 16 anys assassinada per la camorra. És exel.lent perquè ha aconseguit generar una tensió al lector. Ha aconseguit que el lector es fagi una imatge de la situació que s’estava vivint en aquell moment.

Fragment pàg. 134

La tensió es tradueix en una mena de pantalla que s’interposa entre les persones. A la guerra els ulls no estan mai distrets. Cada cara, cada tret característic t’ha de dir alguna cosa. L’has de desxifrar. L’has d’observar. Tot s’altera. Has de saber a quina botiga pots entrar i a quina no, has de saber què pots dir i què no. Abans de surtir a fer un tomb amb algú has d’estar ben segur de qui és. Informar-te més enllà de la certesa, eliminar qualsevol possibilitat que aquest algú sigui un peó en el tauler del conflicte.

En aquest punt del llibre, l’escriptor parla de la guerra que es va fer entre dos del clans més famosos del “Sistema”. Els Di Lauro contra els Quartieri Spagnoli. Parla de què suposa la guerra, del que significa la guerra. L’interessant aquí, és que aquest petit fragment dóna frescor i ritme.

Fragment pàg.148

-Doncs jo em vull morir com aquesta dona. Al cap, pam pam i…fora.
-Però a la cara…no veus que li han fotut a la cara?
A la cara és pitjor!
-No, si és igual, és un segon, ni te n’adones. A la cara o al clatell tant se val, tot és cap!
Vaig intentar ficar-hi cullerada dient-hi la meva però també interpel.lant-los a ells:
-Home, al pit és millor, no? Un tret al co rés immediat…


És un diàleg entre en Pikachu, un noi de 14 anys que ja es mou per el món de la Camorra amb un amic seu. El diàleg és sobre quina és la millor forma de morir. Són nens criats en terres de camorra que desde ben petits ja oloren la mort desde ben aprop. La dona que citen al diàleg és la Carmela Attrice, amb el sobrenom de Pupetta, que és assassinada a cara descoberta. Amb la fredor que parlen els nens et fa implicar-te inconscientment en la situació.


Fragment pàg.184

Al cap d’uns quants dies el van portar davant del tribunal, a la sala 215. Jo vaig seure enmig d’un públic de parents. L’únic mot que va pronunciar el capo va ser “present”. Tota la resta ho va articular sense veu. Ganyotes, ullets, gestos i somriures constituyesen la sintaxi silenciosa amb què comunica de la gàbia estante. Saluda, contesta, tranquilitza. Darrere meu va seure un homenot de cabell arrissat. Paolo Di Lauro semblava mirar-me, però en realitat era que havia entrevist aquell home. Es van mirar durant uns segons, fins que el capo li va picar l’ullet.

És una descripció fresca, al detall i que situa al lector al lloc perfectament al lloc dels fets. És el judici del gran capo, el Paolo Di Lauro que es va presentar a la sala com si se li rellisqués tot el que li estava passant. Prepotència, immoralitat, ironia…era tot el que desprenia aquest personatge. Paolo Di Lauro veia la llum després de molts anys d’estar amagat i de fet, no era una mala notícia la seva detenció. Feia molt temps que no veia al seu fill Vicenzo, als seus companys i allò més que un judici semblava una festa de retrobament. A més a més un capo pot estar a la presó, però els seus negocis i les seves operacions continuen en actiu.


Pàg.161

Quant en Cosimo sent ressonar les botes dels carabinieri que es disposen a arrestar-lo, quan sent el sorollet dels fusells treient el passador, no prova de fugir, ni tan sols agafa l’arma. Es planta davant del mirall, passa la pinta sota l’aixeta, es tira els cabells enrere i es fa una cua a l’alçada del clatell, tot deixant caure els rínxols en cascada als dos costats del coll. Porta un jersei de coll alt de color fosc i una gabardina negra. Cosimo Di Lauro es vesteix de pallaso del crim, de guerrer de la nit, i apareix al peu de les escales tot tibat.


Saviano relata el moment de la detenció d’un Capo, Cosimo Di Lauro. En aquests fragments del llibre és quan et quedes en estat de “xoc” perquè al principi t’imagines que una detenció normal. Els policies que agafen a l’arrestat i l’arrestat que no es deixa emmanillar-se. Però a la Camorra és diferent. Els capos quan són arrestats, no mostren cap mena de rebuig, al contrari. Com en Cosimo Di Lauro, que primer es mira al mirall, es pentina i quan ja està llest baixa les escales. Els capos no es senten perdedors, al contrari. El que deia a l’anterior fragment. Un capo pot estar a la presó però els seus negocis estan fora, estan en actiu.

Fragment pàg. 352

Els noms dels descendents ho fan sovint, això de delatar la passió dels pares. Giuseppe Misso, capo napolità del clan del barri de la Sanità, té tres néts: Ben Hur, Gesù i Emiliano Zapata. En Misso, que durant els judicis sempre ha mostrar un comportament de líder polític, de pensador conservador i rebel, va escriure no fa gaire un llibre titulat Els llenos de marbre. Amb centenars de còpies venudes en poquíssimes setmanes (…). En Misso sempre ha estat enxampat en companyia d’obres de Julius Evola i Ezra Pound.
Augusto La Torre, boss de Mondragone, és expert en psicologia i voraç lector de Jung, així com coneixedor de l’obra de Freud. Fent un cop d’ull als títols que va demanar que li enviessin a la presó, destaquen les biografies d’estudiosos de la psicoanálisis, tota vegada que les seves intervencions en els judicis cada vegada són més plenes de citacions de Lacan i reflexions sobre l’escola de la Gestalt, coneixements que el capo ha fet servir en la seva carrera cap al poder com una inesperada arma negociadora i militar. (…)

És bastant sorprenent la formació que tenen alguns mafiosos. Més que res, és que molts d’ells han nascuts en barris humils de Nàpols i s’han ficat des de molt petits al “Sistema”. Molts d’ells no han tingut l’oportunitat d’estudiar ni de formar-se.


Fragment pàg. 57

A la televisió l’Angelina Jolie trepitjava l’estora vermella de la nit dels Oscars amb un vestit de ras de color blanc preciós. Fet a mida, un d’aquells que els modistes italians es disputen per regalar a les estrelles. Aquell vestit l’havia cosit en Pasquale en una fàbrica il.legal a Arzano. Només li havien dit: “Aquest anirà a Amèrica”. En Pasquale havia treballat amb centenars de vestits destinats als Estats Units.

Aquest fragment pertany al capítol Angelina Jolie. Impacta molt perquè reflexa el tema de les grans marques de moda italiana i com les màfies dominen tan la fabricació d’imitacions, com la fabricació de les pròpies peçes originals oferint preus molt competitius. El vestit de l’Angelina Jolie de la nit dels Oscars havia estat cosit per un noi que estava sotmès al “Sistema”, etiquetat amb una gran marca italiana, perquè després se’l posés l’Angelina Jolie.