Ressenya d'Incerta Glòria
Joan Sales (1912-1983) catalanista i replublicà, és l’autor de la novel.la Incerta Glòria. Una obra de 800 pàgines on hi trobem un tema central: La guerra civil espanyola. Sales aconsegueix fer un perfecte retrat de la guerra protagonitzada básicament per tres personatges. En Lluís, la Trini i en Cruells. Aquests narradors, expliquen la seva visió de la guerra i les seves vivències personals des del bàndol republicà.
El llibre està estructurat en quatre parts. La primera part, són tot un seguit de cartes que en Lluís Brocà envia al seu germà desde el front d’Aragó explicant-li les seves vivències quotidianes. La segona part del llibre, són uns escrits que la Trini, la companya d’en Lluís envia a en Soleràs. La descripció al màxim detall i el fet de que l’autor cuidi cada paraula fins al punt de fer-se molt densa. La tercera part, està narrada per en Cruells. Un jove que es troba en la mateixa situació que en Lluís i en Soleràs, tots ells són companys de bàndol. I per finalitzar la quarta part, que l’explica també en Lluís, però ja en temps de post-guerra fins a finals dels anys 60. Aquesta, també se’t fa repetitiva perquè tot són descripcions plenes de records melàncolics.
Però cal esmentar una persona clau en l’obra, en Soleràs. Un personatge peculiar que es fa estimar de diferents maneres per part de tots els personatges.
La temàtica principal és la Guerra Civil, però destaquen elements forts i pesants al llibre. L’amor, la religió, la juventut, el pas del temps i la sol.litud. Tots tenen un paper important. L’amor, l’encarnen dues figures femenines, la Trini i la Carlana. La Trini, una dona anarquista que poc a poc anirà perdent els seus ideals i que esperarà fins al final a en Lluís. I la Carlana, una dona que és definida com una musa.
Les excessives reiteracions i les descripcions tan minucioses que fa l’autor no desmereix l’obra en sí. És una reflexió universal sobre una època que forma part del nostre passat, de la nostra història i que explica la realitat de llavors, desde punts de vista íntims i personals.
miércoles, 3 de junio de 2009
lunes, 1 de junio de 2009
10 fragments de "Gomorra".
Fragment pàg.22
El port està separat de la ciutat. Un apèndix infecte que no ha arribat mai a la peritonitis, sempre dins l’abodmen de l’urbs. Hi ha trossos desèrtics atrapats entre l’aigua i la terra però que no semblen pertànyer ni a l’una ni a l’altra. Amfibis de terra, metamorfosis marines. Terra sorrenca i deixalles, anys de residus empesos a la riba per la marea han donat lloc a una formación nova. Els vaixells descarreguen les latrines i netegen les estibes deixant escolar a mar l’escuma grogosa del sabó, bots pneumàtics i velers purguen motors i fan endreça abocant-ho tot a la galleda de la brossa marina. Nàpols està envoltada per muralles de mercaderia. Muralles que no defensen la ciutat, sinó al contrari: la ciutat defensa les muralles.
En aquest fragment, Roberto Saviano explica molt bé l’ambient buscant al màxim detall que s’hi respira al port de Nàpols. La comparació que fa al principi ens apropa molt bé a la realitat del dia a dia de la ciutat italiana.
Fragment pàg.236
-Roberto, què és un home sense carrera i amb pistola?
-Un imbècil amb pistola.
-Molt bé. I un home amb carrera i sense pistola?
-Un imbècil amb carrera.
-Molt bé. I un home amb carrera i amb pistola?
-Un home, pare!
-Molt bé, Robertino!
Aquest petit fragment, és un dels pocs diàlegs entre el pare d’en Saviano i ell mateix, que trobem al llibre. L’interessant és que mostra realment quin paper juga el seu pare en tot això. El pare és el símbolde la tradició d’Itàlia, d’autoritat i on el respecte significa que et tinguin por.
Fragment pàg.217
A l’esglèsia m’acosto els peus de l’altar, on hi ha el taüt. Als Quatre costats li reten honors sengles guàrdies amb uniforme de gala, gentilesa de l’administració regional envers la familia. El taüt està cobert de flors blanques. Algú hi diposita un telèfon móvil, el d’ella. El pare de l’Annalisa es queixa. Es belluga nerviós, remuga alguna cosa, fa saltirons i estreny els punys dins les butxaques. Se m’acosta, però no sóc pas jo a qui adreça el seu plany: “I ara què? I ara què?”. Tan aviat com li salta el plor totes les dones de la familia començen a xisclar, a clavar-se cops, a oscil.lar com autòmats, i de seguida que el cap de familia deixa de plorar, totes reprenen automàticament el silenci.
Roberto Saviano, segons el meu punt de vista fa una descripció excel.lent de l’enterrament de l’Annalisa. Una noia de 16 anys assassinada per la camorra. És exel.lent perquè ha aconseguit generar una tensió al lector. Ha aconseguit que el lector es fagi una imatge de la situació que s’estava vivint en aquell moment.
Fragment pàg. 134
La tensió es tradueix en una mena de pantalla que s’interposa entre les persones. A la guerra els ulls no estan mai distrets. Cada cara, cada tret característic t’ha de dir alguna cosa. L’has de desxifrar. L’has d’observar. Tot s’altera. Has de saber a quina botiga pots entrar i a quina no, has de saber què pots dir i què no. Abans de surtir a fer un tomb amb algú has d’estar ben segur de qui és. Informar-te més enllà de la certesa, eliminar qualsevol possibilitat que aquest algú sigui un peó en el tauler del conflicte.
En aquest punt del llibre, l’escriptor parla de la guerra que es va fer entre dos del clans més famosos del “Sistema”. Els Di Lauro contra els Quartieri Spagnoli. Parla de què suposa la guerra, del que significa la guerra. L’interessant aquí, és que aquest petit fragment dóna frescor i ritme.
Fragment pàg.148
-Doncs jo em vull morir com aquesta dona. Al cap, pam pam i…fora.
-Però a la cara…no veus que li han fotut a la cara?
A la cara és pitjor!
-No, si és igual, és un segon, ni te n’adones. A la cara o al clatell tant se val, tot és cap!
Vaig intentar ficar-hi cullerada dient-hi la meva però també interpel.lant-los a ells:
-Home, al pit és millor, no? Un tret al co rés immediat…
És un diàleg entre en Pikachu, un noi de 14 anys que ja es mou per el món de la Camorra amb un amic seu. El diàleg és sobre quina és la millor forma de morir. Són nens criats en terres de camorra que desde ben petits ja oloren la mort desde ben aprop. La dona que citen al diàleg és la Carmela Attrice, amb el sobrenom de Pupetta, que és assassinada a cara descoberta. Amb la fredor que parlen els nens et fa implicar-te inconscientment en la situació.
Fragment pàg.184
Al cap d’uns quants dies el van portar davant del tribunal, a la sala 215. Jo vaig seure enmig d’un públic de parents. L’únic mot que va pronunciar el capo va ser “present”. Tota la resta ho va articular sense veu. Ganyotes, ullets, gestos i somriures constituyesen la sintaxi silenciosa amb què comunica de la gàbia estante. Saluda, contesta, tranquilitza. Darrere meu va seure un homenot de cabell arrissat. Paolo Di Lauro semblava mirar-me, però en realitat era que havia entrevist aquell home. Es van mirar durant uns segons, fins que el capo li va picar l’ullet.
És una descripció fresca, al detall i que situa al lector al lloc perfectament al lloc dels fets. És el judici del gran capo, el Paolo Di Lauro que es va presentar a la sala com si se li rellisqués tot el que li estava passant. Prepotència, immoralitat, ironia…era tot el que desprenia aquest personatge. Paolo Di Lauro veia la llum després de molts anys d’estar amagat i de fet, no era una mala notícia la seva detenció. Feia molt temps que no veia al seu fill Vicenzo, als seus companys i allò més que un judici semblava una festa de retrobament. A més a més un capo pot estar a la presó, però els seus negocis i les seves operacions continuen en actiu.
Pàg.161
Quant en Cosimo sent ressonar les botes dels carabinieri que es disposen a arrestar-lo, quan sent el sorollet dels fusells treient el passador, no prova de fugir, ni tan sols agafa l’arma. Es planta davant del mirall, passa la pinta sota l’aixeta, es tira els cabells enrere i es fa una cua a l’alçada del clatell, tot deixant caure els rínxols en cascada als dos costats del coll. Porta un jersei de coll alt de color fosc i una gabardina negra. Cosimo Di Lauro es vesteix de pallaso del crim, de guerrer de la nit, i apareix al peu de les escales tot tibat.
Saviano relata el moment de la detenció d’un Capo, Cosimo Di Lauro. En aquests fragments del llibre és quan et quedes en estat de “xoc” perquè al principi t’imagines que una detenció normal. Els policies que agafen a l’arrestat i l’arrestat que no es deixa emmanillar-se. Però a la Camorra és diferent. Els capos quan són arrestats, no mostren cap mena de rebuig, al contrari. Com en Cosimo Di Lauro, que primer es mira al mirall, es pentina i quan ja està llest baixa les escales. Els capos no es senten perdedors, al contrari. El que deia a l’anterior fragment. Un capo pot estar a la presó però els seus negocis estan fora, estan en actiu.
Fragment pàg. 352
Els noms dels descendents ho fan sovint, això de delatar la passió dels pares. Giuseppe Misso, capo napolità del clan del barri de la Sanità, té tres néts: Ben Hur, Gesù i Emiliano Zapata. En Misso, que durant els judicis sempre ha mostrar un comportament de líder polític, de pensador conservador i rebel, va escriure no fa gaire un llibre titulat Els llenos de marbre. Amb centenars de còpies venudes en poquíssimes setmanes (…). En Misso sempre ha estat enxampat en companyia d’obres de Julius Evola i Ezra Pound.
Augusto La Torre, boss de Mondragone, és expert en psicologia i voraç lector de Jung, així com coneixedor de l’obra de Freud. Fent un cop d’ull als títols que va demanar que li enviessin a la presó, destaquen les biografies d’estudiosos de la psicoanálisis, tota vegada que les seves intervencions en els judicis cada vegada són més plenes de citacions de Lacan i reflexions sobre l’escola de la Gestalt, coneixements que el capo ha fet servir en la seva carrera cap al poder com una inesperada arma negociadora i militar. (…)
És bastant sorprenent la formació que tenen alguns mafiosos. Més que res, és que molts d’ells han nascuts en barris humils de Nàpols i s’han ficat des de molt petits al “Sistema”. Molts d’ells no han tingut l’oportunitat d’estudiar ni de formar-se.
Fragment pàg. 57
A la televisió l’Angelina Jolie trepitjava l’estora vermella de la nit dels Oscars amb un vestit de ras de color blanc preciós. Fet a mida, un d’aquells que els modistes italians es disputen per regalar a les estrelles. Aquell vestit l’havia cosit en Pasquale en una fàbrica il.legal a Arzano. Només li havien dit: “Aquest anirà a Amèrica”. En Pasquale havia treballat amb centenars de vestits destinats als Estats Units.
Aquest fragment pertany al capítol Angelina Jolie. Impacta molt perquè reflexa el tema de les grans marques de moda italiana i com les màfies dominen tan la fabricació d’imitacions, com la fabricació de les pròpies peçes originals oferint preus molt competitius. El vestit de l’Angelina Jolie de la nit dels Oscars havia estat cosit per un noi que estava sotmès al “Sistema”, etiquetat amb una gran marca italiana, perquè després se’l posés l’Angelina Jolie.
El port està separat de la ciutat. Un apèndix infecte que no ha arribat mai a la peritonitis, sempre dins l’abodmen de l’urbs. Hi ha trossos desèrtics atrapats entre l’aigua i la terra però que no semblen pertànyer ni a l’una ni a l’altra. Amfibis de terra, metamorfosis marines. Terra sorrenca i deixalles, anys de residus empesos a la riba per la marea han donat lloc a una formación nova. Els vaixells descarreguen les latrines i netegen les estibes deixant escolar a mar l’escuma grogosa del sabó, bots pneumàtics i velers purguen motors i fan endreça abocant-ho tot a la galleda de la brossa marina. Nàpols està envoltada per muralles de mercaderia. Muralles que no defensen la ciutat, sinó al contrari: la ciutat defensa les muralles.
En aquest fragment, Roberto Saviano explica molt bé l’ambient buscant al màxim detall que s’hi respira al port de Nàpols. La comparació que fa al principi ens apropa molt bé a la realitat del dia a dia de la ciutat italiana.
Fragment pàg.236
-Roberto, què és un home sense carrera i amb pistola?
-Un imbècil amb pistola.
-Molt bé. I un home amb carrera i sense pistola?
-Un imbècil amb carrera.
-Molt bé. I un home amb carrera i amb pistola?
-Un home, pare!
-Molt bé, Robertino!
Aquest petit fragment, és un dels pocs diàlegs entre el pare d’en Saviano i ell mateix, que trobem al llibre. L’interessant és que mostra realment quin paper juga el seu pare en tot això. El pare és el símbolde la tradició d’Itàlia, d’autoritat i on el respecte significa que et tinguin por.
Fragment pàg.217
A l’esglèsia m’acosto els peus de l’altar, on hi ha el taüt. Als Quatre costats li reten honors sengles guàrdies amb uniforme de gala, gentilesa de l’administració regional envers la familia. El taüt està cobert de flors blanques. Algú hi diposita un telèfon móvil, el d’ella. El pare de l’Annalisa es queixa. Es belluga nerviós, remuga alguna cosa, fa saltirons i estreny els punys dins les butxaques. Se m’acosta, però no sóc pas jo a qui adreça el seu plany: “I ara què? I ara què?”. Tan aviat com li salta el plor totes les dones de la familia començen a xisclar, a clavar-se cops, a oscil.lar com autòmats, i de seguida que el cap de familia deixa de plorar, totes reprenen automàticament el silenci.
Roberto Saviano, segons el meu punt de vista fa una descripció excel.lent de l’enterrament de l’Annalisa. Una noia de 16 anys assassinada per la camorra. És exel.lent perquè ha aconseguit generar una tensió al lector. Ha aconseguit que el lector es fagi una imatge de la situació que s’estava vivint en aquell moment.
Fragment pàg. 134
La tensió es tradueix en una mena de pantalla que s’interposa entre les persones. A la guerra els ulls no estan mai distrets. Cada cara, cada tret característic t’ha de dir alguna cosa. L’has de desxifrar. L’has d’observar. Tot s’altera. Has de saber a quina botiga pots entrar i a quina no, has de saber què pots dir i què no. Abans de surtir a fer un tomb amb algú has d’estar ben segur de qui és. Informar-te més enllà de la certesa, eliminar qualsevol possibilitat que aquest algú sigui un peó en el tauler del conflicte.
En aquest punt del llibre, l’escriptor parla de la guerra que es va fer entre dos del clans més famosos del “Sistema”. Els Di Lauro contra els Quartieri Spagnoli. Parla de què suposa la guerra, del que significa la guerra. L’interessant aquí, és que aquest petit fragment dóna frescor i ritme.
Fragment pàg.148
-Doncs jo em vull morir com aquesta dona. Al cap, pam pam i…fora.
-Però a la cara…no veus que li han fotut a la cara?
A la cara és pitjor!
-No, si és igual, és un segon, ni te n’adones. A la cara o al clatell tant se val, tot és cap!
Vaig intentar ficar-hi cullerada dient-hi la meva però també interpel.lant-los a ells:
-Home, al pit és millor, no? Un tret al co rés immediat…
És un diàleg entre en Pikachu, un noi de 14 anys que ja es mou per el món de la Camorra amb un amic seu. El diàleg és sobre quina és la millor forma de morir. Són nens criats en terres de camorra que desde ben petits ja oloren la mort desde ben aprop. La dona que citen al diàleg és la Carmela Attrice, amb el sobrenom de Pupetta, que és assassinada a cara descoberta. Amb la fredor que parlen els nens et fa implicar-te inconscientment en la situació.
Fragment pàg.184
Al cap d’uns quants dies el van portar davant del tribunal, a la sala 215. Jo vaig seure enmig d’un públic de parents. L’únic mot que va pronunciar el capo va ser “present”. Tota la resta ho va articular sense veu. Ganyotes, ullets, gestos i somriures constituyesen la sintaxi silenciosa amb què comunica de la gàbia estante. Saluda, contesta, tranquilitza. Darrere meu va seure un homenot de cabell arrissat. Paolo Di Lauro semblava mirar-me, però en realitat era que havia entrevist aquell home. Es van mirar durant uns segons, fins que el capo li va picar l’ullet.
És una descripció fresca, al detall i que situa al lector al lloc perfectament al lloc dels fets. És el judici del gran capo, el Paolo Di Lauro que es va presentar a la sala com si se li rellisqués tot el que li estava passant. Prepotència, immoralitat, ironia…era tot el que desprenia aquest personatge. Paolo Di Lauro veia la llum després de molts anys d’estar amagat i de fet, no era una mala notícia la seva detenció. Feia molt temps que no veia al seu fill Vicenzo, als seus companys i allò més que un judici semblava una festa de retrobament. A més a més un capo pot estar a la presó, però els seus negocis i les seves operacions continuen en actiu.
Pàg.161
Quant en Cosimo sent ressonar les botes dels carabinieri que es disposen a arrestar-lo, quan sent el sorollet dels fusells treient el passador, no prova de fugir, ni tan sols agafa l’arma. Es planta davant del mirall, passa la pinta sota l’aixeta, es tira els cabells enrere i es fa una cua a l’alçada del clatell, tot deixant caure els rínxols en cascada als dos costats del coll. Porta un jersei de coll alt de color fosc i una gabardina negra. Cosimo Di Lauro es vesteix de pallaso del crim, de guerrer de la nit, i apareix al peu de les escales tot tibat.
Saviano relata el moment de la detenció d’un Capo, Cosimo Di Lauro. En aquests fragments del llibre és quan et quedes en estat de “xoc” perquè al principi t’imagines que una detenció normal. Els policies que agafen a l’arrestat i l’arrestat que no es deixa emmanillar-se. Però a la Camorra és diferent. Els capos quan són arrestats, no mostren cap mena de rebuig, al contrari. Com en Cosimo Di Lauro, que primer es mira al mirall, es pentina i quan ja està llest baixa les escales. Els capos no es senten perdedors, al contrari. El que deia a l’anterior fragment. Un capo pot estar a la presó però els seus negocis estan fora, estan en actiu.
Fragment pàg. 352
Els noms dels descendents ho fan sovint, això de delatar la passió dels pares. Giuseppe Misso, capo napolità del clan del barri de la Sanità, té tres néts: Ben Hur, Gesù i Emiliano Zapata. En Misso, que durant els judicis sempre ha mostrar un comportament de líder polític, de pensador conservador i rebel, va escriure no fa gaire un llibre titulat Els llenos de marbre. Amb centenars de còpies venudes en poquíssimes setmanes (…). En Misso sempre ha estat enxampat en companyia d’obres de Julius Evola i Ezra Pound.
Augusto La Torre, boss de Mondragone, és expert en psicologia i voraç lector de Jung, així com coneixedor de l’obra de Freud. Fent un cop d’ull als títols que va demanar que li enviessin a la presó, destaquen les biografies d’estudiosos de la psicoanálisis, tota vegada que les seves intervencions en els judicis cada vegada són més plenes de citacions de Lacan i reflexions sobre l’escola de la Gestalt, coneixements que el capo ha fet servir en la seva carrera cap al poder com una inesperada arma negociadora i militar. (…)
És bastant sorprenent la formació que tenen alguns mafiosos. Més que res, és que molts d’ells han nascuts en barris humils de Nàpols i s’han ficat des de molt petits al “Sistema”. Molts d’ells no han tingut l’oportunitat d’estudiar ni de formar-se.
Fragment pàg. 57
A la televisió l’Angelina Jolie trepitjava l’estora vermella de la nit dels Oscars amb un vestit de ras de color blanc preciós. Fet a mida, un d’aquells que els modistes italians es disputen per regalar a les estrelles. Aquell vestit l’havia cosit en Pasquale en una fàbrica il.legal a Arzano. Només li havien dit: “Aquest anirà a Amèrica”. En Pasquale havia treballat amb centenars de vestits destinats als Estats Units.
Aquest fragment pertany al capítol Angelina Jolie. Impacta molt perquè reflexa el tema de les grans marques de moda italiana i com les màfies dominen tan la fabricació d’imitacions, com la fabricació de les pròpies peçes originals oferint preus molt competitius. El vestit de l’Angelina Jolie de la nit dels Oscars havia estat cosit per un noi que estava sotmès al “Sistema”, etiquetat amb una gran marca italiana, perquè després se’l posés l’Angelina Jolie.
domingo, 24 de mayo de 2009
Aidó va afirmar: "No podem dir que un embrió de 13 setmanes és un ésser humà perquè no hi ha base científica"
Avantítol: La ministra d'Igualtat dona una entrevista radiofònica per la cadena SER.
Subtítol1: El col.legi de metges de Barcelona rectifica l'afirmació de la ministra responent-li que “no és una autoritat científica, bioètica ni religiosa”
Subtítol2: Bibiana Aidó va fonamentar la seva opinió en un manifest científic de títol: En contra de la utilització ideològica dels fets científics.
La ministra d'Igualtat va fer una entrevista radiòfonica i va aprofitar per contestar a un oient. Volia saber si per ella un embrió de 13 setmanes és un ésser viu. “Un ésser viu sí, però el que no podem parlar és d'ésser humà perquè no tenim cap base científica”.
Davant d'aquesta afirmació, el Col.legi de Metges de Barcelona va dir que Bibiana Aidó “no és una autoritat científica, bioètica ni religiosa” per dir que és o no un ésser humà.
Hores després de la seva intervenció a la cadena SER, Aidó va argumentar que la frase no era una opinió seva, sinó que era una afirmació basada en un manifest científic. Es referia a un text que ha estat subscrit per ja 1955 professionals amb un títol que diu: En contra de la utilització ideològica dels fets científics. El document era una contestació a la Declaració de Madrid, contraria a l'abortament i sosté que les dades científiques disponibles sobre les etapes del desenvolupament embrionari són “fets objectivables”. El manifest que va citar ahir la ministra Aidó afirma que “el moment en que pot considerar-se humà un ésser no pot establir-se mitjançant criteris científics.
A última hora de la tarda, Aidó va voler sortir del “debat dels conceptes” per centrar-se en la defensa de la vida abans del naixement. “La vida prenatal és un bé jurídic a protegir i aquest avant projecte de llei garantitza aquesta protecció.
Subtítol1: El col.legi de metges de Barcelona rectifica l'afirmació de la ministra responent-li que “no és una autoritat científica, bioètica ni religiosa”
Subtítol2: Bibiana Aidó va fonamentar la seva opinió en un manifest científic de títol: En contra de la utilització ideològica dels fets científics.
La ministra d'Igualtat va fer una entrevista radiòfonica i va aprofitar per contestar a un oient. Volia saber si per ella un embrió de 13 setmanes és un ésser viu. “Un ésser viu sí, però el que no podem parlar és d'ésser humà perquè no tenim cap base científica”.
Davant d'aquesta afirmació, el Col.legi de Metges de Barcelona va dir que Bibiana Aidó “no és una autoritat científica, bioètica ni religiosa” per dir que és o no un ésser humà.
Hores després de la seva intervenció a la cadena SER, Aidó va argumentar que la frase no era una opinió seva, sinó que era una afirmació basada en un manifest científic. Es referia a un text que ha estat subscrit per ja 1955 professionals amb un títol que diu: En contra de la utilització ideològica dels fets científics. El document era una contestació a la Declaració de Madrid, contraria a l'abortament i sosté que les dades científiques disponibles sobre les etapes del desenvolupament embrionari són “fets objectivables”. El manifest que va citar ahir la ministra Aidó afirma que “el moment en que pot considerar-se humà un ésser no pot establir-se mitjançant criteris científics.
A última hora de la tarda, Aidó va voler sortir del “debat dels conceptes” per centrar-se en la defensa de la vida abans del naixement. “La vida prenatal és un bé jurídic a protegir i aquest avant projecte de llei garantitza aquesta protecció.
Zapatero confia en les noies de 16 i 17 anys per decidir el seu dret a abortar
Avantítol: La nova llei de l'abortament genera polèmica entre la societat.
Subtítol1: El president del govern demana no privar ni interferir en la decisió lliure i íntima de la dona a abortar.
Subtítol2: Zapatero matisa que la decisió de no demanar permís als pares serà gairebé excepcional ja que “la majoria parlaran amb els seus amics, pares o germans”.
“Fem cas als experts i tinguem confiança en els nostres joves, en les nostres dones. No privem ni interferim en la decisió lliure i íntima de la dona que és la que té una responsabilitat per tota la vida d'assumir l'embaràs”. D'aquesta manera ahir va defensar el president Zapatero el dret de les adolescents de 16 i 17 anys a abortar sense veure's amb l'obligació de demanar permís als pares, perquè ells no interfereixin en la seva decisió.
Rodriguez Zapatero es va presentar a la premsa amb el president de la República Dominicana, per parlar de cooperació però va acabar parlant de la nova llei de l'interrupció de l'embaràs que es va aprobar el dijous passat en el Consell de Ministres.
Durant la roda de premsa, un periodista li va preguntar per la polèmica sobre l'autonomia de decidir de les adolescents de 16 i 17 anys, Zapatero va recolzar aquesta possibilitat perquè “és una opció de confiança en les dones”. Atret per les tesis “dels experts” i de “majoria de la legislació europea”, que fixen la majoria d'edat sanitària als 16 anys, Zapatero va opinar que el cas de la jove que opti per no informar als seus pares de la seva decisió d'abortar serà una “decisió excepcional”. “La gran majoria parlarà amb els seus pares, els seus amics, els seus germans o amb qui creguin convenient”, va assegurar.
No obstant, i davant la mirada de Leonel Fernández, José Luis Rodriguez Zapatero, va defensar una de les parts més delicades de la llei “Una adolescent de 16 o 17 anys pot veure's en la situació de que, si comunica als seus pares aquesta decisió, tingui una interferència determinant en la seva decisió. I va afegir: “Un embaràs i la responsabilitat de tenir un fill és fonamentalment d'una dona, per tant, és raonable que ella prengui la decisió amb autonomia. És un dret de la dona i s'ha de respectar la seva intimitat”.
Subtítol1: El president del govern demana no privar ni interferir en la decisió lliure i íntima de la dona a abortar.
Subtítol2: Zapatero matisa que la decisió de no demanar permís als pares serà gairebé excepcional ja que “la majoria parlaran amb els seus amics, pares o germans”.
“Fem cas als experts i tinguem confiança en els nostres joves, en les nostres dones. No privem ni interferim en la decisió lliure i íntima de la dona que és la que té una responsabilitat per tota la vida d'assumir l'embaràs”. D'aquesta manera ahir va defensar el president Zapatero el dret de les adolescents de 16 i 17 anys a abortar sense veure's amb l'obligació de demanar permís als pares, perquè ells no interfereixin en la seva decisió.
Rodriguez Zapatero es va presentar a la premsa amb el president de la República Dominicana, per parlar de cooperació però va acabar parlant de la nova llei de l'interrupció de l'embaràs que es va aprobar el dijous passat en el Consell de Ministres.
Durant la roda de premsa, un periodista li va preguntar per la polèmica sobre l'autonomia de decidir de les adolescents de 16 i 17 anys, Zapatero va recolzar aquesta possibilitat perquè “és una opció de confiança en les dones”. Atret per les tesis “dels experts” i de “majoria de la legislació europea”, que fixen la majoria d'edat sanitària als 16 anys, Zapatero va opinar que el cas de la jove que opti per no informar als seus pares de la seva decisió d'abortar serà una “decisió excepcional”. “La gran majoria parlarà amb els seus pares, els seus amics, els seus germans o amb qui creguin convenient”, va assegurar.
No obstant, i davant la mirada de Leonel Fernández, José Luis Rodriguez Zapatero, va defensar una de les parts més delicades de la llei “Una adolescent de 16 o 17 anys pot veure's en la situació de que, si comunica als seus pares aquesta decisió, tingui una interferència determinant en la seva decisió. I va afegir: “Un embaràs i la responsabilitat de tenir un fill és fonamentalment d'una dona, per tant, és raonable que ella prengui la decisió amb autonomia. És un dret de la dona i s'ha de respectar la seva intimitat”.
lunes, 18 de mayo de 2009
Saviano contra el "Sistema".
De llibres escrits sobre la màfia italiana, ja sigui siciliana, calabresa o napolitana n'hi ha un munt, per donar i per vendre. Igual que de pel.lícules fetes sobre el crim organitzat. Aquests escriptors o directors de cine són conscients que estan fent una aposta arriscada, valenta i sense possibilitat de tornar enrere. Saben molt bé que se l'ha juguen a un preu tan alt, que fins i tot els hi pot costar la vida. John Dickie, Eric Frattini, Mario Puzo, Roberto Saviano o tanmateix l'escriptor català Joan Queralt són referents en l'imaginari literari mafiós. El més jove de tots aquests, és en Roberto Saviano. Només té 29 anys, és llicenciat en filosofia i lletres però de seguida s'ha passat al bàndol dels periodistes amb vocació de salvar el món.
Des de ben petit, s'ha criat en terres napolitanes i a l'any 2008 va decidir publicar el seu primer llibre, Gomorra, viatge a l'imperi econòmic i al somni de domini de la Camorra.
Un text de 400 pàgines amb milers de noms de personatges, famílies, clans i les relacions entre ells que et van marejant des de el principi fins al final de la lectura. Però aquest petit apunt no contamina la resta de la meva opinió sobre el llibre. Perquè us entengueu, és una excel.lent barreja entre novel.la, assaig i una exhaustiva investigació periodística que ha fet Saviano en primera persona. Un relat basat en fets reals que fa viatjar al lector al terrible món de la màfia napolitana.
El Sistema (el nom que se li atribueix a la Camorra) vist per una banda com un gran imperi empresarial amb extensions per tot el món i amb una fixació especial per Espanya, que trafica amb tot el que se li passa per davant. Roba, tecnologies, alimentació i per suposat, armes i droga. I per altra banda la organització criminal més poderosa de tota Europa que porta a la cua ni més ni menys que 4000 morts en 30 anys. Per compensar tots aquests noms de mafiosos, famílies i clans que tenen sobrenoms dels més sorprenents, (pàg 85), Saviano ens fa més lleugera la lectura amb descripcions fetes al detall d'històries d'assassinats, de les guerres entre clans i d'operacions econòmiques que han arribat a tenir a les mans aquests traficants de poder. A més a més, l'autor s'aproxima tant a la realitat de Nàpols que descriu amb objectivitat cada situació. Els retrats dels barris més impregnats per la màfia, Secondigliano i la Scampia, l'ambient d'un judici a un “capo dei capi”, Paolo di Lauro i la baixada de les mercaderies al port de la ciutat queden perfectament enteses i reflectides que acabes involucran-te inconscientment. És evident que el llibre està plenament documentat. Saviano, va aconseguir tota la informació infiltrant-se en aquest altre món. Mèrit assegurat. I aquesta descripció detallada de la qual he parlat segurament en certs moments roça la morbositat, com al capítol de “Dones”.
Però el més interessant d'aquesta lectura que es pot fer tranquil.lament durant el viatge amb metro, és que l'autor napolità ha aconseguit generar una tensió al lector. Cada pas, cada fet i cada situació que relata l'escriptor, l'acompanyes tu , com si anessis agafat de la mà d'en Saviano. És el cas de l'enterrament de l'Annalisa. Una jove de 14 anys assassinada sense cap mena de motiu (pàg 217).
Al Roberto Saviano li ha canviat la vida després d'escriure el seu primer llibre. Ha hagut de fer un gir de 180º. Va amb escolta policial les 24 hores del dia i ha d'acceptar que els seus amics es poden convertir en qualsevol moment en els seus enemics. La gent de Nàpols té por, baixa la mirada i calla. Ell, ha fet el contrari. s'ha rebel.lat contra el "Sistema" i ha aconseguit l'objectiu proposat.
Des de ben petit, s'ha criat en terres napolitanes i a l'any 2008 va decidir publicar el seu primer llibre, Gomorra, viatge a l'imperi econòmic i al somni de domini de la Camorra.
Un text de 400 pàgines amb milers de noms de personatges, famílies, clans i les relacions entre ells que et van marejant des de el principi fins al final de la lectura. Però aquest petit apunt no contamina la resta de la meva opinió sobre el llibre. Perquè us entengueu, és una excel.lent barreja entre novel.la, assaig i una exhaustiva investigació periodística que ha fet Saviano en primera persona. Un relat basat en fets reals que fa viatjar al lector al terrible món de la màfia napolitana.
El Sistema (el nom que se li atribueix a la Camorra) vist per una banda com un gran imperi empresarial amb extensions per tot el món i amb una fixació especial per Espanya, que trafica amb tot el que se li passa per davant. Roba, tecnologies, alimentació i per suposat, armes i droga. I per altra banda la organització criminal més poderosa de tota Europa que porta a la cua ni més ni menys que 4000 morts en 30 anys. Per compensar tots aquests noms de mafiosos, famílies i clans que tenen sobrenoms dels més sorprenents, (pàg 85), Saviano ens fa més lleugera la lectura amb descripcions fetes al detall d'històries d'assassinats, de les guerres entre clans i d'operacions econòmiques que han arribat a tenir a les mans aquests traficants de poder. A més a més, l'autor s'aproxima tant a la realitat de Nàpols que descriu amb objectivitat cada situació. Els retrats dels barris més impregnats per la màfia, Secondigliano i la Scampia, l'ambient d'un judici a un “capo dei capi”, Paolo di Lauro i la baixada de les mercaderies al port de la ciutat queden perfectament enteses i reflectides que acabes involucran-te inconscientment. És evident que el llibre està plenament documentat. Saviano, va aconseguir tota la informació infiltrant-se en aquest altre món. Mèrit assegurat. I aquesta descripció detallada de la qual he parlat segurament en certs moments roça la morbositat, com al capítol de “Dones”.
Però el més interessant d'aquesta lectura que es pot fer tranquil.lament durant el viatge amb metro, és que l'autor napolità ha aconseguit generar una tensió al lector. Cada pas, cada fet i cada situació que relata l'escriptor, l'acompanyes tu , com si anessis agafat de la mà d'en Saviano. És el cas de l'enterrament de l'Annalisa. Una jove de 14 anys assassinada sense cap mena de motiu (pàg 217).
Al Roberto Saviano li ha canviat la vida després d'escriure el seu primer llibre. Ha hagut de fer un gir de 180º. Va amb escolta policial les 24 hores del dia i ha d'acceptar que els seus amics es poden convertir en qualsevol moment en els seus enemics. La gent de Nàpols té por, baixa la mirada i calla. Ell, ha fet el contrari. s'ha rebel.lat contra el "Sistema" i ha aconseguit l'objectiu proposat.
jueves, 7 de mayo de 2009
Salvador Dalí: A Dalí no le entiende casi nadie"
Le tocó el turno a Salvador Dalí. Joaquin Soler i Serrano entrevistó ayer en el programa A Fondo de Televisión Española, al genio del surrealismo. Perverso, polimorfo, anarquista, déspota, que rompe con todo, divino y monárquico, así empezaba la intervención del periodista. Pero no politicamente sino metafísicamente porque soy apolítico, recalcó Dalí con un primer plano de su largo y distinto bigote que tanto le caracteriza. El artista del cuadro El Gran Masturbador explica la evolución de su narcicismo siendo cada vez más antidaliniano y se define como un “puerco”. “Un puerco que va hacia el plus ultra, puesto que éstos nunca retroceden”.
Su personalidad tan peculiar, tan genial y a la vez excéntrica hacen que Dalí no sea un hombre de muchos amigos. Más bien de ninguno, matiza de nuevo. Y lo argumenta: Toda mi pasión está en el amor que tengo por Gal.la. Y no tengo sitio para más. Aprecio a muchas personas y a veces les hago regalos pero Gal.la sustituye todas mis pasiones. Gal.la además de ser su amante y su musa, sirve de fuente de inspiración para sus obras artísticas. Ha sido modelo y protagonista de muchos cuadros de tipo religioso. En el mismo año que se adhirió al movimiento surrealista, empezó a pintar cuadros de influencia froidiana que le llevaron a desarrollar un nuevo método, el paranoico-crítico. Pero a lo largo del tiempo, su obra ha hecho un avanze tremendo. “Un avanze ideológico. La pintura en aquel momento se calificaba de “surrealista” y hoy... Eureka! He encontrado mi pintura y se llama “Hiperealismo metafísico”, explicó. Su pintura, remite cada vez más a lo clásico teniendo como referente a Rafael y a Vélazquez.
Y del terreno profesional, al personal. Dalí, nombró reiteradamente a lo largo de la entrevista a su padre. Pero no precisamente para elogiar-lo, todo lo contrario. Durante su infancia, mantuvo una relación distante debido al fuerte carácter y exigencia del padre. Y no sólo eso, Salvador, fue el nombre que se le puso en memoria de un hermano que se murió. El temor a la muerte siempre lo ha tenido presente pero para el artista es cada vez menos. “Creo que llegaré a tener fe en la católica y de creer en la inmortalidad del alma”, añadió.
Si su arte a veces es de díficil definición, su personalidad como se comprobó en la entrevista, también, “hay mucha gente que no entiende nada de lo que hago, y a Dalí no le entiende casi nadie”, finalizó.
Su personalidad tan peculiar, tan genial y a la vez excéntrica hacen que Dalí no sea un hombre de muchos amigos. Más bien de ninguno, matiza de nuevo. Y lo argumenta: Toda mi pasión está en el amor que tengo por Gal.la. Y no tengo sitio para más. Aprecio a muchas personas y a veces les hago regalos pero Gal.la sustituye todas mis pasiones. Gal.la además de ser su amante y su musa, sirve de fuente de inspiración para sus obras artísticas. Ha sido modelo y protagonista de muchos cuadros de tipo religioso. En el mismo año que se adhirió al movimiento surrealista, empezó a pintar cuadros de influencia froidiana que le llevaron a desarrollar un nuevo método, el paranoico-crítico. Pero a lo largo del tiempo, su obra ha hecho un avanze tremendo. “Un avanze ideológico. La pintura en aquel momento se calificaba de “surrealista” y hoy... Eureka! He encontrado mi pintura y se llama “Hiperealismo metafísico”, explicó. Su pintura, remite cada vez más a lo clásico teniendo como referente a Rafael y a Vélazquez.
Y del terreno profesional, al personal. Dalí, nombró reiteradamente a lo largo de la entrevista a su padre. Pero no precisamente para elogiar-lo, todo lo contrario. Durante su infancia, mantuvo una relación distante debido al fuerte carácter y exigencia del padre. Y no sólo eso, Salvador, fue el nombre que se le puso en memoria de un hermano que se murió. El temor a la muerte siempre lo ha tenido presente pero para el artista es cada vez menos. “Creo que llegaré a tener fe en la católica y de creer en la inmortalidad del alma”, añadió.
Si su arte a veces es de díficil definición, su personalidad como se comprobó en la entrevista, también, “hay mucha gente que no entiende nada de lo que hago, y a Dalí no le entiende casi nadie”, finalizó.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)