Avantítol: La por provoca incertesa sobre el futur del turisme a Mèxic.
Titular: La grip porcina golpeja l’economia mexicana.
Subtítol1: Els turistes que estan a la capital mexicana, s'han trobat amb tot paralitzat. Restaurants i museus han tancat les seves portes fins a nou avís.
Subtítol2: Els dos operadors turístics més grans d’Europa, Tui AG i Thomas Cook han cancel.lat tots els vols del Regne Unit a Cancún.
miércoles, 6 de mayo de 2009
61 anys de llibertat a Israel.
Israel celebra la independència com a estat entre celebracions i debats sobre la seva història-avantítol
Tel Aviv, la primera ciutat hebrea celebra cent anys amb nombrosos actes culturals i esportius.S1
Israel, conta amb el major nombre de companyies d'alta tecnologia després d'EE.UU.S2
“Yihiye tov” (tot anirà bé), cantaven ahir milions d'israelians en tot el païs, la cançó del pacifista David Broza, en les celebracions de la independència. Una turista sueca que participava en la gran festa no tenía ni idea de quants anys té el seu païs; per als israelites , en canvi, cada any és un assoliment, i cada pas s'analitza, es debat, es festeja i es critica.
Tel Aviv, la primera ciutat hebrea, celebra cent anys amb una sèrie d'actes culturals i esportius. Un dels deu mil participants en la marató commemorativa comentava: “Si pogués explicar al meu avi, que va ser assassinat en el gueto de Varsòvia, que estem celebrant un Estat jueu, lliure i independent , pensaría que m'he tornat boig. Per ell, l'única carrera possible era per fugir dels nazis.
L'última setmana resumeix el llibre d'història d'un Estat d'Israel que cumpleix avui 61 anys. Fa uns dies, el païs es va paralitzar per recordar en el dia del Holocaust que un terç del poble jueu va ser exterminat en la shoah. Ahir, milers de persones van visitar els cementiris per perpetuar la memòria dels 22.570 israelians que van perdre la vida en totes les guerres i atemptats. La tradició jueva senyala que “del dol s'ha de passar a la alegría” i per això, ahir per la nit van començar les festes del día de la Independència en tot el païs, amb centenars de concerts, espectacles i barbacoes.
Israel 2009 és una potència regional i mundial. Vuit satèl.lits d'espionatge i de comunicació donen voltes a l'espai en aquests moments. El mísil antimísil Flecha converteix Israel en l'únic païs del món on el seu espai aèri és com un escut protector.
A vegades sembla una nació construïda sobre un volcà. Però els israelians no es consideren la nova Pompeya, enterrada per l'erupció del Vesubi. Segons les enquestes, un 84% desitja criar als seus fills en l'Estat Jueu.
El nombre de joves que es neguen a complir el servei militar en zones ocupades és petit. No obstant, va en augment de forma gradual. La majoria dels israelítes, més de dos terços, recolza la creació d'un Estat palestí, però creu que la reçent guerra de Gaza no va ser la última.
Però Israel no és només Esparta. La quantitat de premis Nobel en camps com l'economía, la química o la medicina recorda que el païs conta amb algunes de les ments més privilegiades del planeta. Es tracta d'un Estat que, tret de ser més petit que Galícia, té el major nombre de companyies d'alta tecnología (aprop de 3000) després d'EE.UU. Els seus restaurants, pubs, discoteques, galeríes, sales de concerts, teatres i cinemes estan gairebé sempre plens.
Israel, que en 1948 tenía 650.000 habitants, conta avui amb 7.411.030. El 75% son jueus, el 20,2% són àrabs de nacionalitat israeliana i la resta, el 4,3% de la població, unes 320.000 persones, són immigrants, especialment de l'antiga Unió Soviètica, que no han estat inscrits com jueus.
Israel conta amb un poder judicial molt potent i amb una premsa que sovint, marca l'agenda nacional i destrueix polítics.
“Som dèbils o forts?”es preguntava ahir l'escriptor Eyal Meged. “Per nosaltres, aquesta és una qüestió existencial, sobretot quan per primera vegada en 30 anys hi ha un país, Iran, que amenaça amb borrar-nos del mapa”. “No olvidem que ara per ara som l'única potència nuclear de la regió”.
Al doctor Zeraj Veraftig, que va firmar la declaració d'Independència al 1948, li van preguntar fa uns anys sobre si l'Estat hebreu havía obtingut els seus objectius. La seva resposta va ser del tot incisiva: “Menys del que volíem i més del que esperavem” Y va resumir: “Yihiye tov”.
Tel Aviv, la primera ciutat hebrea celebra cent anys amb nombrosos actes culturals i esportius.S1
Israel, conta amb el major nombre de companyies d'alta tecnologia després d'EE.UU.S2
“Yihiye tov” (tot anirà bé), cantaven ahir milions d'israelians en tot el païs, la cançó del pacifista David Broza, en les celebracions de la independència. Una turista sueca que participava en la gran festa no tenía ni idea de quants anys té el seu païs; per als israelites , en canvi, cada any és un assoliment, i cada pas s'analitza, es debat, es festeja i es critica.
Tel Aviv, la primera ciutat hebrea, celebra cent anys amb una sèrie d'actes culturals i esportius. Un dels deu mil participants en la marató commemorativa comentava: “Si pogués explicar al meu avi, que va ser assassinat en el gueto de Varsòvia, que estem celebrant un Estat jueu, lliure i independent , pensaría que m'he tornat boig. Per ell, l'única carrera possible era per fugir dels nazis.
L'última setmana resumeix el llibre d'història d'un Estat d'Israel que cumpleix avui 61 anys. Fa uns dies, el païs es va paralitzar per recordar en el dia del Holocaust que un terç del poble jueu va ser exterminat en la shoah. Ahir, milers de persones van visitar els cementiris per perpetuar la memòria dels 22.570 israelians que van perdre la vida en totes les guerres i atemptats. La tradició jueva senyala que “del dol s'ha de passar a la alegría” i per això, ahir per la nit van començar les festes del día de la Independència en tot el païs, amb centenars de concerts, espectacles i barbacoes.
Israel 2009 és una potència regional i mundial. Vuit satèl.lits d'espionatge i de comunicació donen voltes a l'espai en aquests moments. El mísil antimísil Flecha converteix Israel en l'únic païs del món on el seu espai aèri és com un escut protector.
A vegades sembla una nació construïda sobre un volcà. Però els israelians no es consideren la nova Pompeya, enterrada per l'erupció del Vesubi. Segons les enquestes, un 84% desitja criar als seus fills en l'Estat Jueu.
El nombre de joves que es neguen a complir el servei militar en zones ocupades és petit. No obstant, va en augment de forma gradual. La majoria dels israelítes, més de dos terços, recolza la creació d'un Estat palestí, però creu que la reçent guerra de Gaza no va ser la última.
Però Israel no és només Esparta. La quantitat de premis Nobel en camps com l'economía, la química o la medicina recorda que el païs conta amb algunes de les ments més privilegiades del planeta. Es tracta d'un Estat que, tret de ser més petit que Galícia, té el major nombre de companyies d'alta tecnología (aprop de 3000) després d'EE.UU. Els seus restaurants, pubs, discoteques, galeríes, sales de concerts, teatres i cinemes estan gairebé sempre plens.
Israel, que en 1948 tenía 650.000 habitants, conta avui amb 7.411.030. El 75% son jueus, el 20,2% són àrabs de nacionalitat israeliana i la resta, el 4,3% de la població, unes 320.000 persones, són immigrants, especialment de l'antiga Unió Soviètica, que no han estat inscrits com jueus.
Israel conta amb un poder judicial molt potent i amb una premsa que sovint, marca l'agenda nacional i destrueix polítics.
“Som dèbils o forts?”es preguntava ahir l'escriptor Eyal Meged. “Per nosaltres, aquesta és una qüestió existencial, sobretot quan per primera vegada en 30 anys hi ha un país, Iran, que amenaça amb borrar-nos del mapa”. “No olvidem que ara per ara som l'única potència nuclear de la regió”.
Al doctor Zeraj Veraftig, que va firmar la declaració d'Independència al 1948, li van preguntar fa uns anys sobre si l'Estat hebreu havía obtingut els seus objectius. La seva resposta va ser del tot incisiva: “Menys del que volíem i més del que esperavem” Y va resumir: “Yihiye tov”.
domingo, 3 de mayo de 2009
Entrevista con Salvador Dalí.
Excéntrico i concéntrico. Así se define Salvador Dalí, pintor i escritor nacido el 1904 en L’Empordà. El maestro del surrealismo ofrece la oportunidad de escuchar-le en el programa A Fondo, entrevistado por Soler i Serrano.
Cómo se definiria, señor Dalí?
Dalí es un tipo egocéntrico, concéntrico pero también es un puerco. Un puerco que va hacia el plus ultra! Y como los puercos nunca retroceden, pues Dalí es un puerco.
Y qué opinan sus amigos sobre esta definición tan peculiar?....vamos a dejar-la así.
Yo no tengo amigos. Toda mi pasión está en el amor que tengo por Gal.la. Y no tengo sitio para más. Aprecio a muchas personas y a menudo les hago regalos pero Ga.la sustituye todas mis pasiones.
Dónde conoció a Gal.la?
Encontré a Gal.la desnuda en la puerta de mi casa en Cadaqués y desde entonces tengo un amor intenso, completo y duradero.
Gal.la, no solo desprende tu pasión a nivel personal, sino también profesional, me equivoco?
Gal.la es mi modelo. Mi musa, mi fuente de inspiración y me sirve para todos los cuadros que hago y sobretodo para los cuadros religiosos. Gal.la aparece como la protagonista.
De acuerdo, Gal.la es su inspiración para pintar. Pero que hay de la técnica? En qué se basa su obra?
Dalí ha hecho un avanze tremendo. Estamos en la misma persona pero hay un progreso ideológico. En aquel momento mi pintura se calificaba de surrealista y hoy...Eureka! He encontrado mi pintura y se llama “Hiperealismo metafísico”.
“Hiperealismo metafísico”, me suena muy abstracto. Su pintura tiende cada vez más a lo clásico. Esto ya es un poco más concreto. No?
Si, también. Cada vez tengo más fidelidad a lo clásico. Y cada vez me gusta más Velázquez, es un verdadero genio.
Podria crear un partido político que se dijera “Hiperclásico metafísico”!. Solo es una pequeña sugerencia...
Me considero apolítico total. Pero si que soy monárquico. Y la monarquia es la prueba de la vanidez del ácido desoxiribinucleico desde la primera célula viviente hasta la última. Todo se ha transmitido genéticamente pero no políticamente. O sea que si saliera un partido político monárquico tampoco participaria, porqué soy apolítico.
Tiene que ver algo su padre en todo esto?
No. Tenía un carácter muy fuerte, era muy estricto y siempre me gritaba. No le gustaba como era. Un dia se enfadó porqué habia escrito la palabra “revolución” mal. Mi padre era notario y no aprobava que yo tuviese madera de artista.
Dígame Sr.Dalí, usted teme a la muerte?
Si, pero cada vez menos. Porque creo que llegaré a tener la fe en la católica y de creer en la inmortalidad del alma. Entonces cuando ya se cree en la inmortalidad del alma el miedo cesa completamente.
Su arte a veces es de difícil definición, Dalí también lo es?
Hay mucha gente que no entiende nada de lo que hago y a Dalí no lo entiende casi nadie.
Cree que alomejor si que le llegarian a entender, por ejemplo, Rafael o Velázquez?
Si pero ya no tanto. Admiro profundamente a Velázquez y también al holandés Vermeer, pero Velázquez es el super genio.
Bueno, Sr.Dalí le agradezco mucho que hayamos podido conversar con usted.
Yo espero que vengan a visitar mi museo pronto, a ver mi "hiperealismo metafísico"!
Cómo se definiria, señor Dalí?
Dalí es un tipo egocéntrico, concéntrico pero también es un puerco. Un puerco que va hacia el plus ultra! Y como los puercos nunca retroceden, pues Dalí es un puerco.
Y qué opinan sus amigos sobre esta definición tan peculiar?....vamos a dejar-la así.
Yo no tengo amigos. Toda mi pasión está en el amor que tengo por Gal.la. Y no tengo sitio para más. Aprecio a muchas personas y a menudo les hago regalos pero Ga.la sustituye todas mis pasiones.
Dónde conoció a Gal.la?
Encontré a Gal.la desnuda en la puerta de mi casa en Cadaqués y desde entonces tengo un amor intenso, completo y duradero.
Gal.la, no solo desprende tu pasión a nivel personal, sino también profesional, me equivoco?
Gal.la es mi modelo. Mi musa, mi fuente de inspiración y me sirve para todos los cuadros que hago y sobretodo para los cuadros religiosos. Gal.la aparece como la protagonista.
De acuerdo, Gal.la es su inspiración para pintar. Pero que hay de la técnica? En qué se basa su obra?
Dalí ha hecho un avanze tremendo. Estamos en la misma persona pero hay un progreso ideológico. En aquel momento mi pintura se calificaba de surrealista y hoy...Eureka! He encontrado mi pintura y se llama “Hiperealismo metafísico”.
“Hiperealismo metafísico”, me suena muy abstracto. Su pintura tiende cada vez más a lo clásico. Esto ya es un poco más concreto. No?
Si, también. Cada vez tengo más fidelidad a lo clásico. Y cada vez me gusta más Velázquez, es un verdadero genio.
Podria crear un partido político que se dijera “Hiperclásico metafísico”!. Solo es una pequeña sugerencia...
Me considero apolítico total. Pero si que soy monárquico. Y la monarquia es la prueba de la vanidez del ácido desoxiribinucleico desde la primera célula viviente hasta la última. Todo se ha transmitido genéticamente pero no políticamente. O sea que si saliera un partido político monárquico tampoco participaria, porqué soy apolítico.
Tiene que ver algo su padre en todo esto?
No. Tenía un carácter muy fuerte, era muy estricto y siempre me gritaba. No le gustaba como era. Un dia se enfadó porqué habia escrito la palabra “revolución” mal. Mi padre era notario y no aprobava que yo tuviese madera de artista.
Dígame Sr.Dalí, usted teme a la muerte?
Si, pero cada vez menos. Porque creo que llegaré a tener la fe en la católica y de creer en la inmortalidad del alma. Entonces cuando ya se cree en la inmortalidad del alma el miedo cesa completamente.
Su arte a veces es de difícil definición, Dalí también lo es?
Hay mucha gente que no entiende nada de lo que hago y a Dalí no lo entiende casi nadie.
Cree que alomejor si que le llegarian a entender, por ejemplo, Rafael o Velázquez?
Si pero ya no tanto. Admiro profundamente a Velázquez y también al holandés Vermeer, pero Velázquez es el super genio.
Bueno, Sr.Dalí le agradezco mucho que hayamos podido conversar con usted.
Yo espero que vengan a visitar mi museo pronto, a ver mi "hiperealismo metafísico"!
miércoles, 29 de abril de 2009
Cap a un Sant Jordi digital.
23 d'Abril. Diada de Sant Jordi i Barcelona s'ha despertat millor que mai. Un sol radiant s'apodera de tots nosaltres. El canvi de vestuari encara d'hivern a un d'estiu sembla ser que serà una opció molt encertada. Com cada any, els carrers s'omplen de gent a la recerca d'un llibre, d'una rosa o de la signatura d'alguns escriptors. Els llibreters i els floristes es freguen les mans ja que la major part de les vendes es concentren en avui.
Camí a la parada de metro de Liceu, una jove que no deu tenir més de 20 anys, m'ofereix comprar-li una rosa però l'ha rebutjo perquè encara aquestes hores del dia tinc l'esperança de que algú me la regalarà, en fi anem per feina. A barraca que se'n diu. L'objectiu de la jornada és posar-me al dia sobre el futur dels llibres digitals. Cada cop està agafant més força. Malgrat que ningú assegura l'èxit d'aquest invent tant revolucionari, que en d'altres països no ha acabat de funcionar i és que canviar un hàbit tan antic com és la lectura, és molt complicat. De moment encara s'està perfeccionant l'accés als llibres digitals. Només pots fer-ho descarregan-te els llibres des de l'ordinador a través de pàgines webs especialitzades i passar-les al llibre electrònic a través de les targetes USB, igual que la música. La qüestió és: es rivalitzarà amb el paper tradicional o són gèneres complementaris? L'hi pregunto a l'Eloi Vila, escriptor i periodista que ha publicat recentment “ El año del señor”: “ Crec que són complementaris, hi haurà un tipus de producte que el voldràs tenir en paper i d'altres que per una qüestió de preu, aprofitaràs per llegir-ho en format digital”, declara.
Paral.lelament, existeix l'Edi.cat, una xarxa d'editors independents catalans que impulsen un projecte de llibres digitals en català amb la venda electrònica de llibres digitals, lectors digitals o e-reader on hi caben centenars de llibresm oscil.len entre els 200 i 600 euros. En aquest dia tan especial també volen tenir protagonisme. Han instal.lat una paradeta a la Rambla Catalunya. Un dels nois de darrere del mostrador fa una breu declaració: “El 2 d'Abril vam començar la venda d'exemplars a través de la xarxa i ja hem venut moltíssims. El preu de venda és a partir 12 euros", afirma. Segueix la seva intervenció amb to enèrgic. “ I avui em venut 6 llibres. El col.leccionista de fades (Bromera), La cuinera catalana (Cossetània) i Yes, You Can”. A més, 11 llibreries de Barcelona ofereixen la possibilitat de compra d'aquests llibres. Però realment, serà aquesta la nova manera d'entendre la lectura en un futur? Per comoditat o pel simple fet de poder-te descarregar un llibre a qualsevol hora i tenir molts, em pregunto, quantitat és sinònim de qualitat? I el plaer de fullejar un llibre, on estarà?
Camí a la parada de metro de Liceu, una jove que no deu tenir més de 20 anys, m'ofereix comprar-li una rosa però l'ha rebutjo perquè encara aquestes hores del dia tinc l'esperança de que algú me la regalarà, en fi anem per feina. A barraca que se'n diu. L'objectiu de la jornada és posar-me al dia sobre el futur dels llibres digitals. Cada cop està agafant més força. Malgrat que ningú assegura l'èxit d'aquest invent tant revolucionari, que en d'altres països no ha acabat de funcionar i és que canviar un hàbit tan antic com és la lectura, és molt complicat. De moment encara s'està perfeccionant l'accés als llibres digitals. Només pots fer-ho descarregan-te els llibres des de l'ordinador a través de pàgines webs especialitzades i passar-les al llibre electrònic a través de les targetes USB, igual que la música. La qüestió és: es rivalitzarà amb el paper tradicional o són gèneres complementaris? L'hi pregunto a l'Eloi Vila, escriptor i periodista que ha publicat recentment “ El año del señor”: “ Crec que són complementaris, hi haurà un tipus de producte que el voldràs tenir en paper i d'altres que per una qüestió de preu, aprofitaràs per llegir-ho en format digital”, declara.
Paral.lelament, existeix l'Edi.cat, una xarxa d'editors independents catalans que impulsen un projecte de llibres digitals en català amb la venda electrònica de llibres digitals, lectors digitals o e-reader on hi caben centenars de llibresm oscil.len entre els 200 i 600 euros. En aquest dia tan especial també volen tenir protagonisme. Han instal.lat una paradeta a la Rambla Catalunya. Un dels nois de darrere del mostrador fa una breu declaració: “El 2 d'Abril vam començar la venda d'exemplars a través de la xarxa i ja hem venut moltíssims. El preu de venda és a partir 12 euros", afirma. Segueix la seva intervenció amb to enèrgic. “ I avui em venut 6 llibres. El col.leccionista de fades (Bromera), La cuinera catalana (Cossetània) i Yes, You Can”. A més, 11 llibreries de Barcelona ofereixen la possibilitat de compra d'aquests llibres. Però realment, serà aquesta la nova manera d'entendre la lectura en un futur? Per comoditat o pel simple fet de poder-te descarregar un llibre a qualsevol hora i tenir molts, em pregunto, quantitat és sinònim de qualitat? I el plaer de fullejar un llibre, on estarà?
domingo, 26 de abril de 2009
"La Criolla", local de vici.
Barcelona. Barri xino. Entrant a mitjanit, és hora de començar la festa. Caminem pels carrerons estrets i finalment ens duen a un gairebé sense llum. Tot són blocs de pisos vells i pel que podem comprovar, la “Barcelona, posa't neta” està de vaga. És diu carrer del Cid. Diuen que es bastant conegut perquè allà es troba el pub més popular de la capital, “la Criolla. El seu cartell vermellós ens dóna la benvinguda a un local de vici. Lloc de trobada de la faràndula, dels marinerets i de les dones disposades les 24 hores a “fer senyors”. La forta curiositat ens porta a entrar. El local era una antiga fàbrica de teixits i ara es convertit en un lloc de dones exhuberants i gays. Ells, venen del bar just del davant “Cal Sagristà”.
Les antigues columnes de ferro que vestien la fàbrica són substituïdes per unes palmeres tropicals i el soroll de les màquines de teixir per el de vasos i una música a tot drap.
Entre la multitud de la gent i el xivarri, les prostitutes s'endinsen a fer els seus balls sensuals i els homes ben repentinats o alguns estrangers afamats, començen el seu joc brut. Les utilitzen per una estona i quan ja queden satisfets se'n tornen a casa. Així funciona la cosa, entregues el teu cos a canvi de diners. La Marisol, és una d'elles. Té la cara marcada per una cicatriu i ens explica que va ser obra mestra del seu company.
Però el vici i la mala vida acaba quan arribant a l'alba es tanquen les portes del local fins a l'endemà. Ha arribat l'hora de marxar-nos i el carrer del Cid torna a la normalitat. Només per unes hores.
Les antigues columnes de ferro que vestien la fàbrica són substituïdes per unes palmeres tropicals i el soroll de les màquines de teixir per el de vasos i una música a tot drap.
Entre la multitud de la gent i el xivarri, les prostitutes s'endinsen a fer els seus balls sensuals i els homes ben repentinats o alguns estrangers afamats, començen el seu joc brut. Les utilitzen per una estona i quan ja queden satisfets se'n tornen a casa. Així funciona la cosa, entregues el teu cos a canvi de diners. La Marisol, és una d'elles. Té la cara marcada per una cicatriu i ens explica que va ser obra mestra del seu company.
Però el vici i la mala vida acaba quan arribant a l'alba es tanquen les portes del local fins a l'endemà. Ha arribat l'hora de marxar-nos i el carrer del Cid torna a la normalitat. Només per unes hores.
miércoles, 22 de abril de 2009
Un contra un? Ja no existeix.
A les banlieues i a les quartiers sensibles (barris sensibles) de França, es protagonitza diàriament escenes de violència i delincuència. És el pa de cada dia. Les confrontacions amb diferents grups organitzats, amb bandes.
Però què és una banda? Al barri de l'Europa de la ciutat de Aulnay-sous-Bois, Kayo un noi de 17 anys ens explica que una banda és “una gran paraula, un grup de persones que s'ajunten de forma natural”. Per donar-nos un exemple, retrata l'última discussió que va tenir a la seva escola. “ Un tio em va parlar malament, al principi ens barallavem dos contra dos, després quatre contra quatre i finalment vint contra vint. Ja no existeix l'un contra un”.
Nombrosos municipis de la Ille-de-France també pateixen aquests enfrontaments constants, és el cas del municipi de Gagny. El 10 de Març, una vintena de joves que anaven armats i encaputxats van entrar a l'escola Jean-Baptiste-Clément i van atacar a un jove d'una altra banda.
Paral.lelament Aulnay-sous-Bois ha iniciat un projecte urbà que porta el nom "d'Antena de Joventut”. L'objectiu és unir treballadors socials, policíes i ciutadans per posar punt i final aquests conflictes entre aquestes bandes, “Le Gros Saule” i “Le Mitry”. Kayo ens dóna la seva opinió “No sé realment que ha passat entre aquests grups però no són històries nostres, són més que un gueto”.
Més que un fenòmen de bandes, l'alcalde d'Aulnay-sous-Bois i els educadors socials prefereixen utilitzar el terme “d'adolescents sense escolarització”. Un dels treballadors socials ens explica que “abans d'intentar comprendre perquè un noi entra en un grup d'aquest tipus, hem de saber primer els factors els quals faciliten l'entrada a una banda. És a dir quina funció fan els pares o perquè no van a l'escola...”
La principal qüestió i repte per a la regió d'Ille de France, és l'arribada de l'UTEQ (Unitat territorial de Barri). Porten un any esperant que aquests futurs successors de la policía local posin ordre a tot aquest aldarull social que si més no ja no lluiten “un contra un” sinó que ho fan "vint contra vint".
Però què és una banda? Al barri de l'Europa de la ciutat de Aulnay-sous-Bois, Kayo un noi de 17 anys ens explica que una banda és “una gran paraula, un grup de persones que s'ajunten de forma natural”. Per donar-nos un exemple, retrata l'última discussió que va tenir a la seva escola. “ Un tio em va parlar malament, al principi ens barallavem dos contra dos, després quatre contra quatre i finalment vint contra vint. Ja no existeix l'un contra un”.
Nombrosos municipis de la Ille-de-France també pateixen aquests enfrontaments constants, és el cas del municipi de Gagny. El 10 de Març, una vintena de joves que anaven armats i encaputxats van entrar a l'escola Jean-Baptiste-Clément i van atacar a un jove d'una altra banda.
Paral.lelament Aulnay-sous-Bois ha iniciat un projecte urbà que porta el nom "d'Antena de Joventut”. L'objectiu és unir treballadors socials, policíes i ciutadans per posar punt i final aquests conflictes entre aquestes bandes, “Le Gros Saule” i “Le Mitry”. Kayo ens dóna la seva opinió “No sé realment que ha passat entre aquests grups però no són històries nostres, són més que un gueto”.
Més que un fenòmen de bandes, l'alcalde d'Aulnay-sous-Bois i els educadors socials prefereixen utilitzar el terme “d'adolescents sense escolarització”. Un dels treballadors socials ens explica que “abans d'intentar comprendre perquè un noi entra en un grup d'aquest tipus, hem de saber primer els factors els quals faciliten l'entrada a una banda. És a dir quina funció fan els pares o perquè no van a l'escola...”
La principal qüestió i repte per a la regió d'Ille de France, és l'arribada de l'UTEQ (Unitat territorial de Barri). Porten un any esperant que aquests futurs successors de la policía local posin ordre a tot aquest aldarull social que si més no ja no lluiten “un contra un” sinó que ho fan "vint contra vint".
lunes, 20 de abril de 2009
Marylin Monroe, de ficció a realitat.
El llibre Música para camaleones, de Truman Capote inclou un excel.lent retrat de la musa nord-americana, Marylin Monroe.
Sensual, “femme fatale”, atrevida i segura de si mateixa, així és com molts de nosaltres veiem a l’actriu que va triomfar sobre els escenaris d’arreu del món durant anys. Però el cert, és que després de llegir aquest retrat, la percepció canvia. La imatge queda trencada per una dona innocent, insegura, superficial i banal.
L’inici del retrat, es situa al funeral de la senyora Collier, una actriu anglesa que va descubrir a la Marylin i que la va descriure com una “adorable criatura”. Aquell matí d’abril de 1955, va servir d’excusa perquè Capote i Marylin passessin un dia junts amb la clara voluntat del periodista de saber els seus secrets més íntims. Capote, a través del diàleg capta indiscutiblement l’essència de la personalitat de Marylin. “TC: Estás muy bien. Marylin (mordisqueándose una uña roida ya hasta el final): ¿ Estás seguro? Es que estoy tan nerviosa.¿ Dónde está el lavabo? Si pudiera ir un momentito…”
De l’església com a punt de trobada a un restaurant xinés de la 2ª avinguda de Nova York. Capote convida a la Marylin a unes copes de champagne. L’autor acaba aconseguint la transferència i la confiança de l’actriu quan li confessa que manté una relació amb l’escriptor, Arthur Miller. “Marylin: Si hablas de esto, te mato. Haré que te liquiden. Conozco un par de tipos que me harían gustosos este favor. TC: No lo pongo en duda ni por un momento.”
La Marylin decideix acabar el dia al moll de South Street. La silueta de Brooklyn a l’altre banda del mar i les gavines que dibuixaven suaument l’horitzó van portar a l'actriu a confiar-li al periodista com realment la descriuria, si algú li preguntés. “(El seu to era inoportú, burlesc, però també greu: volia una resposta sincera”). La resposta de l’autor a la diva de l’erotisme va ser genial i totalment eficaç:" TC: Diría que eres una adorable criatura".
Sensual, “femme fatale”, atrevida i segura de si mateixa, així és com molts de nosaltres veiem a l’actriu que va triomfar sobre els escenaris d’arreu del món durant anys. Però el cert, és que després de llegir aquest retrat, la percepció canvia. La imatge queda trencada per una dona innocent, insegura, superficial i banal.
L’inici del retrat, es situa al funeral de la senyora Collier, una actriu anglesa que va descubrir a la Marylin i que la va descriure com una “adorable criatura”. Aquell matí d’abril de 1955, va servir d’excusa perquè Capote i Marylin passessin un dia junts amb la clara voluntat del periodista de saber els seus secrets més íntims. Capote, a través del diàleg capta indiscutiblement l’essència de la personalitat de Marylin. “TC: Estás muy bien. Marylin (mordisqueándose una uña roida ya hasta el final): ¿ Estás seguro? Es que estoy tan nerviosa.¿ Dónde está el lavabo? Si pudiera ir un momentito…”
De l’església com a punt de trobada a un restaurant xinés de la 2ª avinguda de Nova York. Capote convida a la Marylin a unes copes de champagne. L’autor acaba aconseguint la transferència i la confiança de l’actriu quan li confessa que manté una relació amb l’escriptor, Arthur Miller. “Marylin: Si hablas de esto, te mato. Haré que te liquiden. Conozco un par de tipos que me harían gustosos este favor. TC: No lo pongo en duda ni por un momento.”
La Marylin decideix acabar el dia al moll de South Street. La silueta de Brooklyn a l’altre banda del mar i les gavines que dibuixaven suaument l’horitzó van portar a l'actriu a confiar-li al periodista com realment la descriuria, si algú li preguntés. “(El seu to era inoportú, burlesc, però també greu: volia una resposta sincera”). La resposta de l’autor a la diva de l’erotisme va ser genial i totalment eficaç:" TC: Diría que eres una adorable criatura".
Suscribirse a:
Entradas (Atom)